Maduixes de Primavera

Transformació.

2012-01-23T19:01:00.003+01:00

Fa dies que m'observo i em miro i em sento diferent. Avui he caigut del que estic fent.

Fa dies que teixeixo un capoll on em refugio. Suposo que serà per viure intimament el procés de la meva vida. La trasformació de la meva vida. La que em portarà d'aquí a 7 mesos a ser mare.

Em costa entregar-me aquesta transformació. Ho reconec. Per això quan em trobo encongida dins el meu capoll, em sento diferent i enyoro la Laura. El ball hormonal, les pors i neguits, la il·lusió i la son, són els fils amb els que m'envolto i em protegeixo. Em fa por no saber amb que em convertirè i en veure que aquest procés no té marxa enrera. En que he d'abandonar-me a aquest sentiment i sensacions que tinc, sense oposar la resistencia que hi estic oposant. Potser tot em sera més fàcil.

NO hagués pensat mai que seria un procés tan complexe des del primer dia. Tan íntim i extrany. El dolor d'ovaris no es res comparat amb la sensació de buidor i desconeixença que sento ara mateix.

Potser demà serà diferent, ara que la vida es mou per setmanes. Segurament quan sortim del capoll no recordarem els sentiments contradictoris dels primers dies que el teixia en solitari.

Seré mare aquest Agost/setembre. I això fa més vertigen del que pensava.

Felicidad que bonito nombre tienes....

2012-01-04T19:04:00.003+01:00

Aiiiixxxxx

Estic

taaaaan

contenta

que només vull posar això...

que estic

super

contenta!

Felicidad ( la Cabra Mecánica)

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”,
una “Pleiestetion”
tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad
que bonito nombre tienes,
Felicidad
vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad
cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada mas verte
le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica

y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé,
to el suco, suco, suco, y rebañé.

Desde entonces en verano
nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión
me tiro al mar
he dejado de abusar
del tabaco, del café,
del tinto y del prozac,
pura Felicidad.

Any nou, vida nova

2011-12-30T19:40:00.002+01:00

Ens acomiadem del 2011. Un 2011 amb moments de tot. Moments difícils. Comiats inesperats. Gent que estimava i admirava que ara ja no hi són.
Un 2011 de canvis, després de 10 anys treballant a Bcn, ara treballo al vallés. Canvis difícils, canvis que no ha aportat, de moment, allò que esperava.

El 2011 també ha tingut bons moments, el viatge amb la mama i l'Alba, el retrobament amb l'Andrés, la feina de l'estiu, que em va fer recordar bells temps i fins i tot viure coses que feia temps que no vivia.

El 2011 el vaig encetar a Londres amb molta il•lusió i energia. Vaig passar un Nadal intens i molt personal i el viatge a Londres era la seva culminació. Pensava que no hi hauria un Nadal millor, exrany per algú que no creu el Nadal, i més perquè era el primer Nadal sense la iaia.
Però el Nadal m'ha superat de nou. El fet de poder tenir a casa a dinar els meus i preparar amb amor un menjar que van gaudir, el fet de tenir temps per l'Andrés i ell per a mi. I un any que esta apunt d'acabar regalant-nos encara bones noticies. Com si el 2011 ara em volgués demanar perdó pels disgustos i deixar-me amb bon gust de boca.

Li agraeixo molt.

Ara hem d'encetar un 2012 amb la mateixa energia que encetem tots els anys. Que si menjar més verdura, mes fruita, fer més esport, cuidar-nos més, llegir més, prendre les vitamines del metge que sempre m'oblido. Potser penso això cada any, però se que aquest serà diferent.

Any nou, vida nova, deixant enrere allò que ens impedeix mirar endavant. Somiant mil projectes que segur no es realitzaran però amb la certesa de que encetem un any, una vida, un món.

Feliç any nou a tothom :)

L@ura

Menú dinar de Nadal

2011-12-21T21:55:00.005+01:00

Aquest any, per primer any, tinc l'honor d'organitzar jo el dinar de Nadal familiar.
Vindran a dinar a casa els meus pares i germans. I porto uns dies preparant i organitzant el menú amb molt de mimo, amor e il·lusió

Us deixo el menú, haviam que n'opineu.

Còctel de Benvinguda
************

Aperitius Selectes

Crocant de formatge Brie
Delícies de Formatge de Cabra
Dàtils amb Bacó
“Puntillas” a l’estil de l’Andrés
Brotxetes de Gamba marinades

*************

Plat principal

Pollastre de pagès amb prunes i pinyons

*************

Postres

Sorbet digestiu de dos colors

Cafè, digestius , neules i torrons.

V/Bellesa

2011-12-19T10:59:00.004+01:00

Ahir van celebrar el Nadal a la residència/centre de dia de la sogre. Bé on la sogre hi està en règim de centre de dia mentre esperem que arribi la plaça pública per a la residència.

La meva sogre el dia abans em va demanar que es podia posar per estar ben guapa i vam escollir la roba plegades. Estava nerviosa i contenta perquè canta al cor de la residència i ahir havien de cantar les nadales.

Vam arribar puntuals a l'hora que ens havien citat amb l'Andrés. La sala d'estar de la residència estava plena. Els avis i residents sentats a les seves butaques i els familiars de peu al voltant expectants.

La directora de la residència va donar la Benvinguda i va presentar el grup de ball que tocaria durant tota la festa. La meva sogre es saludava des de la seva butaca contenta de veure'ns allà i de que l'Andrés li fes fotos i la graves en vídeo.

Els treballadors es movien sense parar per tal d'organitzar la sala i moure els residents quan calia. Tots amb uns somriure a la cara i una energia que sempre he admirat quan vaig a recollir la sogre cada dia.

Al ser un dia especial els residents de la planta 1 ( que són els que estan més greus), van baixar a viure la festa també amb la resta.

Llavors per fi, van anunciar que el cor començaria a cantar. Els van seure al mig de la sala i van cantar 4 Nadales amb l'ajuda de les cuidadores.

I jo em trobava allà, amb la sogre saludant-me sense parar, buscant-me amb la mirada a tothora, alguns residents ploraven d'emoció, alguns familiars també. Un silenci que nomes es trencava pel fi de veu que deia " campana sobre campana..." . Em trobava allà dempeus observant malalts patir buscant-la mà del cuidador, nens petits a la falda dels seus avis, el meu marit emocionat per veure la seva mare tant feliç i va ser quan de sobte em vaig trencar.
I vaig ser conscient de que fa dos mesos la meva iaia va morir.

Amagada darrera l'arbre de Nadal que tenen a l'entrada, les llàgrimes em lliscaven galtes avall sense poder fer-hi res per evitar-ho. En aquell moment L'Andrés em va venir a buscar " mi madre te busca..." i com vaig poder em vaig eixugar les llàgrimes i vaig anar a buscar la sogre.

-Lo he hehco bien verdad?? Ha sido usted la mejor Amparo! ( mentre li feia un petó a la galta) i amb el seu caràcter infantil ( degut a la seva malaltia) es va girar a la companya i li diu.. " mi nuera dice que he sido la mejor!".

I en aquell moment em vaig adonar que la meva sogre només ens té a nosaltres, a l'Andrés i a mí. Si , fa quatre anys que viu amb nosaltres i que ens encarreguem d'ella, però ahir no em vaig adonar de la seva dependència, sinó de la seva dependència cap a mi.

I un altre cop em queien les llàgrimes avall sense poder-ho evitar. I a tot allò, els treballadors de la residència es anuncien que passaran un vídeo sobre el Alzheimer que va editar el fill d'un resident i que ha guanyat un premi.
Primera imatge del vídeo una dona gran amb els ulls mirant a l'infinit, perduts , com els de la meva àvia, que ara fa 10 anys va morir.
I a mi em faltava l'aire. I vaig sortir al pati a sentir la fred a sentir l'aire a plorar com una nena que feia temps que no plorava.

Plors d'impotència, de tristor, d'enyorança, de ràbia, d'admiració, plors de por, plors de emoció. Plors

I Més Plors.

* és la última foto que ens vam fer la meva iaia i jo. Aquest estiu.

Carta d'Amor

2011-12-12T18:08:00.003+01:00

Ahir vam tenir un d'aquells dies que feia mesos no teníem. Et brillaven els ulls quan et vas despertar tard. Comprovàrem plegats com escalfàvem els rajos de sol del migdia. Enrotllats dins dins del nòrdic teixíem un altre cop els projectes comuns d'aquesta vida. Vam tenir clar que era un dia escollit. Un dels molts dies esperats i forçats però ahir era el dia escollit. I el vam aprofitar.
Feia temps que no t'estimava amb aquesta força. Dinàvem tard assentats a terra uns macarrons malfets que vam devorar amb gana. Seguíem enrotllats al sofà, mentre la llum marxava i s'encenien les faroles al carrer. Estirat a la meva falda t'acariciava la cara mentre no podia evitar no plorar.
Perquè plores, em vas preguntar? Plorava perquè et sentia amb una intensitat que feia temps no et sentia, i perquè em vaig adonar del que t'arribo a estimar. Plorava perquè et veia més guapo que mai i perquè hagués allargat per sempre aquest diumenge que ens vam retrobar.

Que perfecte és adonar-te’n que som tu i jo, que encara som tu i jo, encara que tu ja no siguis tu i jo ja no sigui jo.

De pedra

2011-12-07T16:18:00.004+01:00

Avui a l'escola m'he quedat de pedra escoltant ua conversa entre dues noies de 14 i 15 anys respectivament.
Encara no he paït la conversa.
Em costa creure que he escoltat el que he escoltat.
P: I Tu, quants novios has tingut?
M: Quatre
P: I A quants d'ells t'has follat?
M: NOmés ha dos, un perquè em va obligar i l'altra perquè estava enfadada perquè el primer m'havia deixat i ho faig fer perquè l'altra sentis ràbia.
P: JO no ho he fet mai, sexe oral si, ( aquí he maquillat les paraules) perquè és el que mola més, però sexe mai!!!

M'he quedat glaçada mentre sentin les confidencies entre les amigues d'escola. He pensat introduir-me a la conversa per posar el sant el cel. Però llavors he pensat que s'ofendrien si sabien que els estava escoltant.

Segurament aquestes converses son molt habituals a les escoles e instituts, potser soc una exagerada o una carca, però a mi, m'ha fet por la conversa. Por de debò.

Enyorança

2011-11-29T10:08:00.003+01:00

Amb el canvi de feina, m'he adonat de com enyoro les meves antigues companyes, l'antic barri i la seva gent. Enyoro les converses amb les companyes, com amb una mirada ja veïen que no era el meu dia. Com jo podia veure en els ulls d'elles que s'havien discutit amb els seus fills, o mares, o marits. Enyoro les abraçades sinceres que ens repartiem. Els somriures a tot hora. Enyoro els cafes amb llet a 1 Euro, l'olor a tabac de liar. La coca-cola de després de treballar.- NO deixa,avui ja pago jo-.

Enyoro la sinceritat. Aquell pati condensat i cridaner que tan nerviosa em posava. Enyoro les pasigolles que els regalava l'estona de calma al pati.
Enyoro les cançons de Camela que em cantaven, l'alegria de les seves "palmas", el somriure contegiós de molts d'ells.

Enyoro sobretot l'escalfor de l'escola, del barri, de la gent i sobretot de les meves companyes, que ara m'anadono, van ser un regal caigut del cel.

Aprendre a aprendre

2011-11-28T18:54:00.003+01:00

Tots n'hem d'aprendre, d'aprendre... a totes les edats, en tots moments.

Us deixo un video que m'han passat per la xarxa i que m'ha semblat molt maco.

Castells amb els Xics de Granollers.

2011-11-14T10:44:00.004+01:00

Ahir va ser la nostra diada. La dels Xics de Granollers. El temps, però ens va jugar una mala pasada, i el que havia de ser una gran actuació amb els Minyons de Terrassa i els Castallers de Barcelona a la plaça porxada, es va convertir en una actuació al nostre local d'assaig, la TROCA.

NO sabem si pel temps o pel desanim que això va contegiar que va ser una diada accidentada. Per primer cop des de que estic amb els Xics, ahir, vaig sentir la perillositat dels castells.
Vam començar aixecant un 4d8, el primer en la temporada i una fita que voliem aconseguir si o si. El nostre objectiu junt amb la torre de 7. El vam carregar i en queda fe aquesta preciosa fotografia . Però al moment de sortir els dossos vam fer llenya i el castell es va ensorrar. Una caiguda dolorosa tan fisica com emocional, ja que el castell estava perfecte. Entre els lesionats, una ruptura de clavicula, algun esguinç, un nas trencat i tristesa en general.

La colla es va venir una mica abaix mentre intentavem agafar-nos al fet que per fi, haviem pogut carregar el 4de8. Mentre estaven atenent els nostres companys, Minyons de Terrassa aixecava un 3d8 que al moment de carregar-lo també feia llenya, i presenciava aixi una de les caigudes mes besties que he vist mai. Un gran ensurt, entre els lesionats un noi que es va quedar estes a terra amb un cop al cap i que van haver de immobilitzar per poder-lo traslladar.

Els caps de colla van decidir tirar edavant amb l'actuació, cosa que a mi en el seu moment em va costar entendre. És evident que s'havia de tirar endavant, que tothom sap els riscos que hi ha, però que tot i així l'espectacle castaller ha de continuar i hem de deixar a la gent amb bon gust de boca, castells potser no tant complicats, però mes segurs e igual de bonics.

Si hagués sigut per mi, i de fet em va passar pel cap, m'hagués tret la faixa i cap a casa falta gent. Però els Castells m'han donat, una lliçó de vida, o més d'una.
Primerament la de no abandonar quan més et necessiten, ja que tots son necessaris i segon, la de no torçar-te en les adversitats sino treure mes pit si creus en el que fas.
Així que quan em van cridar a la pinya, vaig buscar el meu lloc i m'hi vaig posar, no us dire que em tremolaven una mica les mans, i el respecte era més del necessari. Però m'alegro d'haver vençut la tensió del moment i creure que fem castells perquè en sabem.

Després de les dues caigudes, les tres colles vam fer castells que teniem més per la mà i que es van poder carregar i descarregar sense problema. Acabant amb pilars simultanis preciosos i contents d'haver arribat fins aquí.

La meva primera temporada amb la colla, és moment de fer balanç. D'aqui uns dies decidiré si segueixo o no.

Que en penseu??

" Alma" dixit

un mes sin tí

2011-11-08T11:49:00.005+01:00

Ha pasado solo un mes des de que nos dejaste. Así de repente.
Cuándo te fuiste no fui conciente de lo que te hecharia de menos, o si más no, no era conciente de lo mucho que estabas en mi vida. Pensava que como ya nos nos veiamos tanto, ni hablabamos como antes, pensé, ilusa de mi, que seria mas fácil acostumbrarme a estar sin tí.
Nada mas lejos de la realidad. Durante este mes, cada vez que he hablado con mamá, como lo suelo hacer dia si dia no por la mañana,tenia que reprimir las palabras que salian solas de .. ¿I la iaia que fa?. También cuando llamo a casa y no me lo cogen pienso... Estarán en la residencia viendo la abuela. El otro dia, antes de irme a pasar unos días de vacaciones, pensé llama a la iaia para decirle que te vas estos días que luego siempre te dice : ¡ Me enterado por otros que estas de parrandeo!
Todos estos pensamientos son fugaces, lo estoy pensando y al momento caigo que ya no estas. Que ya mamá no me puede pasar el parte de como te encuentras y de las peleas que habeís tenido, que si mis padres no cogen el telefono no es porqué esten contigo, que ya no me puedo sentir culpable ( o si?) de no haberte llamado mas a la residencia. Tu no te acuerdas o no la sabías yaya pero llamarte era un follón. Primero llamaba y se ponia la chica, le preguntaba si podia hablar contigo y me decia " la voy a buscar, llama otra vez que sinó te saldrá caro". Volvia a llamar, tu estábas de camino, con tu taca-taca, se hacia eterno. La musiquita sonando. Te oiga llegar. ¿ Dónde lo cojo? Conteste Dolores conteste...
- Iaia ??? Abuela!!!!
- Dígame?? Quién es?
- Iaia que soy la Lauraaaaaaaaaaa!!
- Laura??? no te oigo
- Iaia como estas??
- Laura? no oigo nada.

Y colgábas y así hasta tres veces. Era desesperante. Ahora me sabe mal no haber tenido más paciéncia. Pensaba que no podria hechar en falta todas estos momentos. Y si , los añoro. Añoro que mamá no me cuente tus últimas ocurrencias. Añoro no imaginarte sentada en tu habitación, en la butaca viendo la novela todas las tardes. Añoro mis visitas frugales a la residencia. Añoro tu olor a colonia y laca.

Todo fue tan rápido que aún hay días que no soy conciente de que ya no estas. Y los días como hoy que soy plenamente conciente, me parece que hace una enternidad que no te oigo hablar, que no te siento aquí.

Revisanto fotos he encontrado nuestra última foto juntas y la tengo en el comedor de casa. Me gusta verte cerca.

Un beso

Laura

Euskadi

2011-11-03T09:32:00.006+01:00

Aquest pont, amb l'Andrés, hem estat fent una ruta pel Païs Vasc. Ens ha fet un temps poc vasc, sol i bones temperatures, ni una gota de pluja, cosa que ens ha permés gaudir molt més de les rutes i de les ciutats.
Feia molt temps que volia conèixer Euskadi, però no trobàvem el moment. El setembre sense saber la noticia de que ETA deixava les armes; vam fer la reserva amb l'excusa que ens convenia passar uns dies sols en parella, i poder parlar tranquil•lament, passejar i dedicar-nos més temps del normal.
Vam estar dos dies a Bilbao i llavors vam anar a Donosti tot seguint la carretera de la costa, passant per Lekeitio, Getaria, Zarauz... I per l'interior vam estar per Gernika, Portugalete, Amorebieta...

He tingut varis moments al viatge de sentir molta força i de sentir que era on havia d'estar.
El diumenge vam estar al santuari d'Urkiola. Vam fer una passejada pels boscos del voltant, ple de faigs, de tots colors. A mi em va recordar la fageda d'en Jordà però més groga i verda, i amb més pedra. La olor a molsa, terra humida, fusta, els colors vermells, ocres i verds; i la llum de tardor d'un sol que estava apunt d'amagar-se va fer que em sentís afortunada de poder gaudir d'una vista així durant una estona.

Vaig seure a les escales per pujar a l'ermita i observava com el sol s'anava amagant darrera les muntanyes i en aquell moment vaig sentir-me molt integrada a la natura. Cosa que a mí , em costa molt, i més a muntanya.

Un altre dels moments màgics del viatge va ser la passejada per tota la costa de Donosti. Vam recórrer tot el litoral. Començant per la platja D'Ondarreta, seguint per la badia de " la Concha", rodejant el " Monte Urgull" (Peine del viento), creuant el pont i acabant a la platja de la Zurriola. Tot això mentre s'amagava el sol i es feia de nit. Va ser molt i molt maco. Vam passejar tres hores sense dir-nos res. Agafats de la mà, fent fotos i respirant l'olor a mar cantàbric i esquivant les onades ( més d'una ens va agafar desprevinguts)que ens mullaven el nas.

Vaig sentir molta força, feia temps que no sentia una injecció d'energia, que no em sentia tant vital i amb tantes ganes de fer coses. Feia temps que no desconnectava tant, no vaig pensar ni un segon en tots els problemes que vaig deixar a casa. Cosa que a mi em resulta "missión imposible".

Llavors tornant vam fer una ruta per Navarra en cotxe ( plovia com si s'hagués d'acabar el món)i seguint la nacional vam passar per Huesca, Lleida i finalment Granollers.

Encara avui sento l'energia i la vitalitat que em va encomanar Euskadi i sento forces i tinc ganes de fer moltes coses. Entre elles, somriure molt més del que últimament he fet.

Amb 4 paraules...

2011-10-26T10:41:00.000+02:00

NO HI HA DRET

Gerard Quintana

2011-10-24T01:14:00.002+02:00

En Gerard Quintana mai ha sigut sant de la meva devoció. He cantat i gaudit de les seves cançons com tota adolescent catalana ( tot i que l'Empordà ja em provoca vomitera si no porto tres copes demés).

Durant la setmana, degut a la seva aparició al programa " El convidat" de TV3, se l'han menjat viu. I mira me emprenyat, això que jo m'emprenyo poc.

D'acord que el Gerard va obrir les portes de casa seva i això dona dret a opinar a tothom, d'acord. Però em sembla tan hipocrita el tracte que ha rebut! Resulta que la gent s'ha sorprés de que el Gerard parli amb castellà amb la seva dona i els seus nens. I això resulta que el fa menys català. I això resulta que ha decepcionat a la gent.

Hipocrites que som en aquest païs. Així ens va. M'agradaria saber quin estil de vida català tenen aquest puritans que tanta merda li han tirat a sobre. El problema de Catalunya és aquest; que de tant puritants alguns perden el nord. Qui fa Catalunya? A qui pertany ? Cada dia estic mes orgullosa de ser xarnega, i de que aquest " Darnacolletes" com els diu el meu pare, em diguin que no soc bona catalana, perquè si ser català és pensar i actuar com ells... Com menys catalana millor.

Digals-hi a un " Darnacolleta" que s'aixequin a les 8h un diumenge per anar a fer castells a l'altra punta de catalunya com faig jo. Que portin els nens a la pública i no a l'escola Alemanya, que paguin els seus impostos aquí com jo.

En Gerard Quintana que a casa seva , al poble i on volgui li parli com li dongui la gana que això no el farà menys català, de fet milers de persones han cantat en català les seves cançons, qui pot dir el mateix??

Anem apanyats

Laura dixit

Florencia

2011-10-14T21:49:00.006+02:00

Una setmana abans que la iaia ens deixes; ma mare ma germana i jo erem a Florencia.

Era el primer cop que viatjàvem plegades, sense el papa clar, de petita ja haviem fet sortides els 4. Però aquest ha estat el primer cop que hem marxat les 3. Va ser una gran pensada, perquè malgrat la sencillesa del cap de setmana , les tres èrem conscients de que mai oblidariem aquest viatge. És com pintar un quadre de records conjunts. Quan més conec la meva família, quan més defectes els trobo més els estimo. I em sembla un regal poder compartir temps amb ells. I si és viatjant que millor??

Ja tenim destí per la nostra pròxima sortida.... Amsterdam

PD: El millor del viatge és que el papa paga, alguna cosa ha de tenir, ser les princeses de la casa!!!

PD: La foto una mica moguda si, pel pròxim viatge li farem a la mama un curset de fotografia abans!!!

L'últim adéu a la iaia Dolores

2011-10-08T20:54:00.005+02:00

Avui ens ha deixat la meva àvia. La Iaia Dolores. Portava dies que deia que es volia morir. I avui ha pensat que era un bon dia per fer-ho. S'ha llevat, ha esmorzat i després li ha dit a una de les noies de la residència que no es trobava bé. 5 minuts més tard la iaia ja no hi era.
Tenia 88 anys, ja firmariem per una mort així deien molts avui. Si, tenen raó, el consol que tenim és aquest. No ha patit, ha sigut ràpid, i no estava gaire atropellada. Però malgrat tot, ella ha decidit morir, ens ho havia dit, i ho ha complert. Ha pogut escollir quan morir.

Quan he arribat a la residència, ella sols feia una estona que havia marxat. Li he fet un petó al front, i si no fos per la seva fredor hagués dit que estava dormint. Li he eixugat el front que havia mullat amb les mes llàgrimes i m'he acomiadat amb la certesa de que ella havia escollit deixar-se anar.

Abuela,

Con Alba papa y mamá, hemos decidido que en el recordatorio figure un poema de Miguel Hernández que creemos podria ser tu historia con el iaio. Andaluces de Jaén. Si tuviera una voz más decente mañana en tu despedida me atrevíria a cantarla, pero la família no se lo merece, no mis gallos nerviosos.
La dejo aquí, para cada persona que la escuche tenga un recuerdo para tí.

Buen viaje iaia, te quiero

Aceituneros

" Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos. "

Sense temps

2011-10-06T10:33:00.003+02:00

I no m'anadono i passa el temps volant. PErò volant... I ja porto un mes a la nova escola, ( encara seguim en guerra)i ja he passat el esperat cap de setmana a Firenze amb la mama i l'Alba.

Segueixo donant-li moltes voltes al cap a moltes coses, encara buscant quin ha de ser el meu camí i estiguent aprenent a demanar ajuda quam em cal. He aconseguit acabar el puzzle que tenia atrevessat. Cada nit escric 10 vegades una frase en positiu. Diuen que això queda gravat a la ment i ajuda a tenir una millor actitud per que acabi sorgint.
JO porto dies escriguent " Trobaré una feina millor". Si funciona us ho diré. Me adonat que m'engoixava per la meva situació, per tot allò que no tinc i això no em deixava gaudir del que si que tinc. La por al futur no em deixa gaudir d'un present. I tal i com està el mon res garantitza res. He d'anar trobant el meu camí. Però sense deixar de caminar.

Miro enrera, i veig com el temps no pasa, sino que correr, que fuig i això no deixa de donar-me una mica de vertigen.

Haviam si amb la tardor i la fred, m'organitzo una mica millor per aprofitar al màxim aquest temps que se m'escapa entre els dits.

sorpeses al youtube

2011-09-23T17:54:00.001+02:00

Semblava impossible, però ja és divendres! Yuhuuu

Diumenge

2011-09-18T09:48:00.002+02:00

Avui me llevat buscant el llençol enredat als peus, l'aire fred que ha entrat per la finestra ha fet que sentir després de molts dies, el llençol sobre la pell i fins l'espatlla fos una benedicció.

NO ha estat una setmana fàçl penso estirada al llit, cert és que ningú em va dir que fos fàcil. Tant d'esforç per tan poca gratitud, per tant poc temps, per una feina tan precària. Però és la meva filosofia, la responsabilitat i la professionalitat per davant de tot. Soc així i no ho puc evitar. I si, potser és precaria, però de moment és l'únic que tinc i com a feina es mereix tots els meus respectes.

Arrencar un curs sempre costa, quan deixes d'estrenar llibretes i xandalls, els principis de curs perden la seva gràcia. I més si la calor apreta tant com ho ha fet aquesta setmana.

Però tornem avui, al llit, a l'aire fred entrant a la fosca habitació, pensant en que he de fer quelcom per canviar una mica el meu rumb. Aquesta sobre allargada trista i melencòlica no va amb mi. NO soc així.

Un dels objectius que em marco i que fa temps que hauria de fer, per recomanació de metges, psicòlegs, i altres professionals, és que he de buscar una activitat que em buidi de tota la energia que no se canalitzar i que vaig guardant a dins, la qual tard o d'hora acaba sortint a l'exterior en forma d'ansietat.

He provat moltes coses i cansada de que no funcionesin potser he anat descuidant aquesta recerca. Doncs bé, ho he de fer, per mi, pels que m'envolten, per la salut, per la vida i perquè ja toca posar fil a l'agulla.

Es diumenge , un diumenge tapat, gris i que amenaça pluja. Tinc ganes que plogui, si plou fins i tot sortiré al terrat a empapar-me d'auqesta pluja, que avui considero depurativa. Pluja que s'emporta la pols d'un estiu, pluja que amb una mica de sort ha de matar uns quants mosquits, pluja que avisa que l'estiu s'acaba. Pluja que escombri la tristesa de la meva pell.

Bon diumenge!

La cançó d'avui és la canço perfecte per depurar-se, saltar i fer l'amor sota la pluja :)

5 " pesols" bons d'avui

2011-09-12T19:00:00.005+02:00

Avui, avui no ha sigut un gran dia, els canvis tot i que a la llarga potser porten coses bones, costen. Nous alumnes, nou equip, nova escola..
Tot i així li dedico a l'Ana aquest post. Ella em va dir en un comentari que reflexiones al llarg del dia i anotes 5 coses bones que m'hagin passat avui.

És molt difícil Ana, molt, però aqui van...

1.- El director de l'escola m'ha rebut diguent que li havien parlat maravelles de mi
2.- Els nens de la ESO saben rentar-se les mans i fer pipi ells solets.. després de l'estiu amb els menuts de l'escola, tenir un grup independent en aquest sentit, ha estat una grata sorpresa.
3.- He tingut temps per fer un bon sopar... Hamburgueses, escalivada i patates al forn!
4.- Les ex-companyes de feina m'han enviat un missatge molt bonic.
5.- Un home a la panaderia m'ha dit que tenia uns ulls molt macos

Demà serà un altre dia...

I un dia, serà demà?

2011-09-11T19:13:00.006+02:00

Què és pot fer quan s'espera un futur millor? O s'espera trobar una resposta o veure clar el camí?

- treballar del que sigui con tal "d'anar tirant"
- Estudiar ( si és que es té voluntat...)
- Llegir ( porto 7 llibres en dos mesos)
- Anar al cine
- Veure les 7 temporades de 24 i com el Jack Bauer salva als americans d'actes terroristes ell solet.
- Fer puzzles ( aquest ultim de 2500 peces el tinc atravessat)
- Escriure les penes al Blog.
- Llegir mil blocs més macos, més interessants, més divertits i mes currats que el teu.
- Dormir
- Dormir
- Dormir...

Demà començo una nova feina d'aquestes " d'anartirant.." Escola nova, poble nou i amb els més grans de l'escola. En altres circumstàncies segurament estaria contenta perquè creuria que és una nova oportunitat. Però desenganyem-nos, estem allà mateix diferent lloc però mateixa sensació.

Tenir o no tenir fills

2011-09-08T19:36:00.005+02:00

Estic (estem), en aquells moments de decidir fer el salt cap a la maternitat ( paternitat). Fins fa un mes, ho teniem força clar, de fet ens vam llençar a l'aventura, ens feia il·lusió i no ens fa por la nostra tasca com a pares. Però jo aquest ultim mes li he estat donant moltes voltes. MOLTES. Primer de tot penso que ser pares és un acte força egoista. Es a dir, soc mare perquè jo vull tenir un fill i perquè sento que vull ser mare i perquè jo vull viure aquesta experiència, però si intento ser menys egoista, que li espera aquest fill/a? Un món injust, difícil, uns pares que segurament no li podran dedicar tot el temps que necessita, una societat comdemnada al fracàs i qui sap quantes desgracies més. Si, ja ho sé soc catastrofista, segurament tb li esperen moltes coses bones però desenganyem-nos, no vivim en un mon de walt disney. NO tindré un fill i aquest serà feliç per sempre més. I si el meu fill/a és un desgraciat tota la vida, em sentire molt i molt culpable. I si algun dia em diu - Mama preferiria que no m'haguéssis parit mai?

Què és el més egoista portar fills al món o no portar-los? Si analitzem el món i la situacio personal, que és més sensat, tenir fills o no?

Molts em diuen que aquestes coses no s'han de pensar gaire, però és que jo, gràcies a la feina i a la família he estat en entorns on he vist el patiment de molts fills que ho estan passant molt malament perquè els seus pares han estat uns irresponsables. Aquestes coses s'han de pensar i molt. I això no te res a veure en desitjar. Ser mare és el que mes desitjo al món, però no per desitjar una cosa s'ha de fer o tenir sense importar-nos les conseqüències. NO vull comportar-me com una nena capritxosa. I quan més hi penso i més ho desitjo també penso que ningú voldria néixer ara en aquest món.

Pd: Aquest ultim any han nascut fills d'amics i família, els quals estimo molt i estic segura que tindran una vida molt bonica...( que no se me ofenda nadie!!)

Mal Karma

2011-09-06T20:37:00.004+02:00

Arribar a casa, després d'una dura jornada laboral,acumulant l'agotament d' una nit sense descans i una jornada de 16 hores de treball el dilluns; (segueixo), arribar a casa, fer el sopar, posar una rentadora i que al cap de mitja hora et trobis la cuina inundada perquè la rentadora s'ha espatllat...és com tenir de company de pis Murphy en persona!!!

Estic tan cansada, que endrapo el sopar tot esperant un email amb uns documents a imprimir per demà la feina...( va tard el jefe!!); mentres m'adormo llegint al facebook les novetats dels meus " amics" i faig aquest post tan avorridot.

A la que imprimeixi els documents faig un salt al llit i fins demà a les 7h!!!

I no és maco el setembre?

* no, no ho és!

Mama Pato

2011-08-31T20:20:00.002+02:00

Al casal, tenim infants petitons , 6 o 7 nens de tres anyets, i em paso el dia treien moquitos, donant-los aigua, fent-los riure, vigilant que no s'escapi cap pipi... I llavors sortim al pati (aquell tan gran!!) i els dic, vinga a jugar al que volgeu!!!! Cap moviment. Tot es queden al meu costat. Assegudets. I jo camino i tots darrera, em sento "mama pato".

Avui ens hem estirat a fer la migdiada, uns s'han adormit. ALs que quedaven desperts els dic.. voleu anar a jugar? ( amb l'altra monitor) i em diuen no, ens quedem amb tu fent silenci. Tots al meu costat, un a sobre l'altra ( amb una xafogor d'Agost horrible). Tots juntets. "Mama pato" i els seus aneguets per aquets 15 dies abans de començar l'escola.

Relats II

2011-08-30T21:25:00.001+02:00

Mirava el cel. Observava com la lluna s’amagava darrera dels núvols ara si, ara no, durant uns segons. Quan la trajectòria dels núvols guiats pel vent, amagaven la lluna, s’enfosquia una mica aquella clara nit de lluna plena.

Amb els dits del peu esquerra dibuixava cercles a la sorra mentre fumava lentament el cigarret que meticulosament havia liat.

Va respirar profundament per tal que la brisa del mar i aquella olor a algues i pinassa quedes gravada al seu cervell per sempre més. No li molestava ni la humitat de la sorra entre els seus dits, ni l’aire de mar que movia els núvols, ni tant sols li molestava la música que arribava de lluny empesa per un agost amb ganes de marxar.

Va fer la ultima calada al cigarret aguantat el fum al seus pulmons, com si fos l’ultima calada de la seva vida, i tornant la vista al cel va sospirar. De sobte va tenir unes ganes immenses de cridar de cridar ben fort i al fer-ho s’adonà que no tenia veu. Aleshores va començar a córrer com feia temps que no ho feia. Corria sense poder dominar les seves cames fins que li va faltar la respiració i va caure a terra suada.
Al recuperar la respiració de nou, sols va tenir ganes d’entregar-se al mar.
Es va despullar decidida i desordenadament i agafant embranzida es va llençar al mar.
I va nedar i nedar, aguantava la respiració sota l’aigua fins a límits on mai havia arribat, allargant cada segon la sensació de no ser.

I cada cop els seus pulmons s’eixamplaven més i li calia sortir menys a respirar. I nedava i nedava i sentia com la pressió de l’aigua l’alliberava de tot dolor, com es desplaçava cada cop més ràpid i els ulls s’acostumaven a la negror d’aquell mar immens que se l’empassava lentament.

I de tant nedar, es va oblidar de respirar. Va seguir nedant, però, fins que es va fondre dins la foscor d’aquell mar que va decidir fer-li un lloc per sempre més.

Perdre els instints

2011-08-30T19:11:00.003+02:00

Quan neixem, som ésser instintius. Només nosaltres i per instint decidim venir al món. Sentim que ara és el moment i neixem. Llavors també per instint plorem quan tenim gana, malestar, son. I plorem per instint. Fins que un dia, ens donen el menjar abans de tenir gana, ens abraçen abans que ens sentim sols i ens adormim per allò que sen diu els hàbits. I huala! l'instint es va apagant. Canviem l'instint per l'hàbit o el costum. Aixi, al llarg de la vida, l'instint es va atrofiant per manca d'ús. Intermitentment, de manera latent en algunes situacions sorgeix aquest instint, però la societat de seguida s'encarrega de tapar-lo, d'amagar-lo o de donar-li una altra explicació. Tot allò que es relaciona amb l'instint sembla se que ens recorda que som animals i per això ha de ser allunyat de nosaltres. A la societat li interessen les persones "domesticades" o "ensinistrades". Em direu si, això ja ho sabem, i ?

Doncs que em sembla una putada la veritat. Perquè hi ha moments que penso que necessito aquest instint. Que tot seria més façil de fer, de sentir, si fos per instint. Porto molts dies donant moltes voltes, moltes decisions ha prendre en molts sentits i vinga voltes i més voltes i no veig res clar. I l'instint penso? Si el tingues, que em diria?

Perquè l'instint és objectiu, sincer i imparcial. I totes les cabories que tinc al cap, no.

Festa Major!

2011-08-25T22:40:00.004+02:00

Granollers. Festa Major. Castells. Pilar caminat. Calor. Emoció. És festa major!!

Guimbada de festa major

Quan l’estiu s’acaba
i s’acosta anar a currar
granollers fa festa
i no pensa en l’endemà.

Quan l’agost culmina
i comença a fresquejar
la gent es transforma
tant se val qui guanyarà.

Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
blancs i blaus ara és l’hora d’estripar.

Anirem a ballar a la porxada
i de festa, de festa
ballarem fins a la matinada
i veurem sortir el sol.

I després a la plaça del cony
vinga a beure i a beure
ja veurem qui seran els millors,
el diumenge ho diran als balcó.

......

2011-08-18T20:43:00.003+02:00

Tots tenim dies i dies.
Avui tinc un dia estrany. D'aquells dies que sents moltes coses en un dia. Al matí he anat a treballar, fins les 16h de la tarda. Tot molt bé, amb els nens genial, piscina, dinar, Clan i moltes partides al Memory i a l'UNO, i també una guerra naval amb vaixells del bob esponja carregats de Gormitis.

Però he arribat a casa i glubs, m'ha entrat una barreja entre mala llet, calor i nosequémes que m'he ratllat oooh com me ratllat. Llavors no volia fer res, ni respirar però a la vegada ho volia fer tot netejar, escriure, fer puzzle, cuinar, cridar, CRIDAR...
I el meu marit em mirava acollonit... I he pensat deumeu pendrem mal, pendrem mal! I m'he tancat a l 'habitació amb un llibre a les mans i el llegia i m'anava quedant dormida dormida, però entre el son i la vigília ( pensava laura son les 7 de la tarda no t'adormis ara, no t'adormis ara!!!) i llavors en aquest estat volia la mama. HI he plorat i he dit en veu alta mama vine, mama truca'm. I intentava mentalment trasmetre a ma mare la meva necessitat d'ella.
He apretat fort les mans i tancat els ulls i pensava l'instint maternal ha d'estar allà no? Ella ha de percebre que necessito sentir la seva veu i necessito plorar-li a la falda com quan tenia 3, 6, i 18 anys!
Però no, no ho ha rebut. I si la truco jo? NO, no em surtiria dir-li mama és que no tinc res però només et volia a tu.. Faria masses preguntes, o potser m'esvendiria perquè te els flams al foc, i encara em sentiria pitjor i em sentiria pitjor de que ella sense adonar-se'n m'hagues fet sentir malament. Per això no l'he trucat.
I finalment m'he adormit... mitja horeta. Me dutxat i ara em sento com si m'hagues atropellat un autobús de TMB ple de adolescents que van a les festes de Gràcia. Així em sento avui.

Només se que intento saber

2011-08-15T21:15:00.004+02:00

Fa dies que penso,
que no penso el que dic,
o que potser ho penso massa
i deixa de tenir sentit

Fa dies que sento,
que no sento allò que faig
i que faig allò que penso
que donarà el sentit.

Però ahir mirant la lluna
ho vaig veure clar de nou.
Tot suma, es per això
que soc aquí.

No és moment de fer-me les preguntes
ja que les respostes no me les puc oferir
sols vull ser on sento que vull ser.
La intensitat ara és, el que m'ajuda a fer camí

.

" Quan més em jutjo més em desconec, quan menys em pregunto més em trobo"

i de cop , la sortida

2011-08-13T22:56:00.003+02:00

A de Andrés, A de Amor, A d'Aleix...

Laberints

2011-08-13T20:15:00.004+02:00

MIro a un costat i a un altre, res em fa intuïr quina és la sortida.
Després d'estar una temporada al centre del laberint esperant com per art de màgia trobar la sortida, decideixo caminar. Però encara m'endinso més en aquest laberint. I perdo energies. NO recordo per on vaig entrar, però tampoc ser si fora el laberint m'espera quelcom millor.
Oloro, respiro, tot i no trobar la sortida, el laberint ja és com casa meva. Poc reconeixer moltes coses, però quan tinc el cap clar recordo que soc dins un labarint i els laberints t'atrapen i no et deixen escapar.
Però i si es un miratge? i si el laberint només és a la meva ment? i si jo he construït aquest laberint? llavors jo soc la única que en puc sortir. Si vull clar.
Camino, camino, camino.
I torno al punt d'inici, he fet tres voltes més i estic allà mateix. Atrapada dins d'un laberint que jo sola he construït, i el pitjor, no se si no en surto perquè no trobo la sortida o perquè no vull.

tristesa entre els dits

2011-08-04T20:33:00.003+02:00

Fa dies que no se que tinc. NO em trobo bé. Que tinc? No ho sé. Però que el meu cos m’està diguent quelcom que no entenc, si que ho sé. Estic molt molt molt cansada ( i porto 4 dies sense fer gaire be res), em costa dormir, em fa molt mal l’esquena, tinc migranyes i em piquen els ulls constanment.
Els metges diuen que no tinc res. La pressió baixa, res més. La setmana passada vaig anar d’urgències per un dolor molt fort a l’esòfag. Era un dolor molt molt intens. Després de proves em van dir que era un dolor epigàstric psicosomàtic. És a dir nervis. I jo els deia però si em feia molt mal de veritat!! Era horrorós el dolor! I em diuen que no te res a veure. Que el mal hi és però que l’origen és nerviós.
NO ho entenc. No tinc consciencia de guardar-me els nervis a l’estomac. Una amiga diu que em fa mal l’estomàg perquè m’empasso els nervis, m’empasso l’ansietat i m’empasso l’angoixa. És a dir tinc indigestió emocional.
I com es cura això? Que em poden punxar? Res…( òbviament no penso prendre cap ansiolític).
Mira que faig teràpia personal jo, que m’escolto, que intento entendrem, que intento tenir el meu temps. Mira que intento fer neteja però es veu que no se fer-ho be.

Sincerament estic amb una pena que em menja per dins. I jo em dic pena de que? Si tot va relativament bé i els meus, que és el més important, també estan bé. I doncs? Perquè aquestes ganes de plorar tan irracionals? Aquesta ràbia acumulada?

Em rellisquen les vacances, no tinc ganes de fer res, l’esquena em fa molt mal, el cap també. Vull que passi l’Agost, vull tornar a l’escola i veure els meus nens i tornar a l’acadèmia i estudiar i aconseguir una feina més estable i amb millors condicions. Vull que arribi l’hivern, vull que es faci fosc molt d’hora i quan entri a casa des del carrer senti aquella escalfor de la llar. Vull veure la lluna amb el pijama posat i una tassa de té calent.

A mes sincerament estic cansada de no tenir res i que em faci mal tot!
Avui tinc un dia molt trist, molt, fins i tot Cohen em sembla alegre…
Necessito compartir aquesta tristesa encara que a ningú li agradi compartir-la. Existeix. I és aquí.

Un Juliol complicat

2011-07-27T20:05:00.004+02:00

Ha estat un Juliol complicat. I ja es sap, que les males notícies mai venen soles.

Els primers dies de Juliol erem al delta, un gran cap de setmana que no semblava avisar del Juliol que ens esperava. Encetava amb ganes una nova feina d'estiu, clausurava un curs escolar més... Semblava que començava a rutllar el projecte -NUB- i tots semblavem estar be. Va començar el mes amb un cansament físic, al qual es va unir el principi del final del projecte -NUB-.
Llavors, arribant a mitjans de mes la mort d'una persona que apreciava molt. Llavors l'accident de cotxe d'un conegut que m'ha deixat bastant tocada. Més tard el projecte -NUB- el tanquen de cop i em quedo amb tots els projectes que m'havien il·lusionat a les portes. Un altre disgust. Uns dies després el neguiteig d'un familiar que no es troba gaire be, llavors un sotrec dins meu inexplicable.
Queden 4 dies per acabar el mes. Una cosa bona podria passar no? Estic farta de les males noticies!

És el meu Karma? Merda Juliol home! si almenys fes bó... però ni al mar a escapar les penes nadant i puc anar!

Si tingues diners i fos més egoísta dilluns agafava un bitllet d'avió a l'altra punta del païs i no tornava fins oblidar la merda mes que he passat.

Laura dixit

I demà, un altre cop dijous i vull cridar ben fort... que n'estic fins els ovaris!

NO us perdeu la cançó, em té enamorada. Quan l'escolto, penso en el meu vaixell...

I demà, dijous

2011-07-20T19:46:00.002+02:00

NO HAY MAL QUE CIEN AÑOS DURE
Ni mojito que no ajudi!!

Com sempre en aquesta vida, un s'ha de quedar amb les coses bones i escombrar les dolentes cap en fora.

I el meu Cohen que m' ajuda a fer neteja;)

Estrenant pis...

2011-07-17T09:48:00.003+02:00

Davant de casa han fet uns pisos de protecció oficial. Uns 4 blocs molt grans que ocupen dos xamfrans.
Aques dies, mirant pel balcó, hem anat veient com tot de parelles anàven amoblant casa seva, que si ara la nevera, la taula, el sofà, les cortines... Ara que ja fa un parell de setmanes, ahir veiem com alguna d'aquestes parelles ensenyàven el pis als seus amics o familiars, i llavors reien fumant al balcó.

Jo m'ho miro des de l'altra banda del carrer. Reconec que no m'hi fixo gaire en els veïns, de fet no se ni la cara que fan. L'Andrés si, sembla del FBI sap les hores que entren que surten, els seus cotxes.. A mi mai m'ha interessat. Però aquest dies si que he anat mirant pel balcó com s'anaven instal·lant. Segurament perquè em sento identificada. Perquè recordo el dia que jo i l'Andrés vam anar a viure junts.
Era una barreja de moltes emocions i cansament. De voler fer les coses be. Van trigar molt a donar-nos les claus del pis, perquè eren de nova construcció i no es podien fer el contracte de lloguer fins que el bloc no hagués tingut el vistiplau de no se qui. Quan ens les van donar, un divendres nit, no ens ho podiem creure! JO era a Barcelona a casa d'una amiga que m'havia obert les portes durant una temporada fins que tinguesim les claus. Aquella nit L'Andrés va dur totes les caixes que havien anat guardant a casa seva fins al pis i el dissabte al matí erem els primers d'entrar a IKEA. Teniem un pressupost de 2000 Euros per amoblar tota la casa. Era el mes de novembre i quan vam arribar amb els mobles a les 17h a casa ja era fosc. I no teniem llum. Vam montar els mobles amb la llum d'un lot. El veí de davant, es va presentar i ens va llençar un cable, sense metafores, ens va llençar un cable des de casa seva perquè poguesim enxufar el calentador i alguna eina. Vam montar quatre coses i el llit i a les 23h dormiem agotats.
L'endemà els meus pares van venir ajudar-nos i vam aprofitar cada minut de sol. A les 17h ja ho teniem tot endreçat , nét i polit.
He de reconèixer l'experiència dels meus pares, que conten amb mes de 5 trasllats a les espatlles. I que van arribar a casa , i com una brigada professional van organitzar-ho tot. La mama es va encarregar de la logistica de la cuina, el papa i l'Andrés de muntar els mobles més dificils ( un armari que encara li diguem l'armari de l'horror) i jo anava netejant, recullin i decorant :)

Quan van marxar al vespre el pis ja començava a tenir cara i ulls, però va ser el dilluns quan ja vam tenir llum i vam poder omplir la nevera que allò, allò ja era casa nostra. Amb els cereals apunt per l'esmorzar, el Nesquik i els macarrons bullint per fer-nos el tàper quan allò ja era la nostra primera llar.

No canviaria ni un d'aquells moments. Malgrat l'estress, els nervis... La il·lusió de fer les coses be i de ser concients que aquell dia començavem a ser una família feien que ens sentisim afortunats.

I ara mirant pel balcó els veins no deixo de sentir compasió i enveja, els imagino discutint si falta alguna peça o no dins la caixa de mobles de l'Ikea o si les cortines s'han de penjar més amunt o més avall.

El problema de la vida, és que només es viu una vegada.

Colgada de la luna

2011-07-10T10:58:00.004+02:00

"No creo que haga falta una razón
si nadie va a pedir ninguna explicación
si sabes que no puedes resistir,
quizá es la ocasión para dejarse ir.
Que pase lo que tenga que pasar,
la sangre llega al río pero el río lleva al mar,
compruebo en los bolsillos para ver
si tengo todo lo que tengo que tener."

Ariel Rot

Avui , tot més igual, tinc ganes de somriure, d'estar amb tu i amb tu i també amb tu, de saber d'aquells que fa temps que no se i d'aquells que tinc el costat, de cridar al món que malgrat ser una noia " colgada de la Luna" quan soc aquí i d'aquesta manera sento que res em podrar aturar!

Laura Dixit

Gust a estiu

2011-07-03T21:22:00.005+02:00

Quan no tens temps, el temps que tens es gaudeix el doble.
Sé que arriben més hores de feina, però també se que tinc al davant un estiu molt especial. Amb més temps per mi del que puc imaginar i més ganes de viure el poc temps que tindré.

No vull desaprofitar ni un segon de tot el temps que tingui per ser jo i per fer allò que dongui sentit al que sento.

Estiu, sol, calor, mar, sorra, vi blanc, menta fresca, crits, rialles, cançons, piscina, infants, tren, castells, llibres, olors, jo...

M'acompanyes?

Magno o una història d'amor

2011-06-27T22:02:00.005+02:00

Des de que conec el meu marit, utilitza gel de dutxa Magno.
Li agrada molt i no canvia. NO te manies en res més, no vol marques en res més, no te fixació en res més, però el gel de dutxa ha de ser Magno, costi el que costi. JO no coneixia aquest gel. Ell me'l va descobrir. Quan sortia de la dutxa i feia aquella olor tan bona... Un dia li vaig dir, quin gel utilitzes?
- Magno, es el que más me gusta, siempre he usado este!
Quan es va començar a quedar a dormir a casa, al pis d'estudiants i es dutxava a casa, hem deia que es sentia incomode..
- NO es mi dutxa, ni mi casa, ni mi Magno...
A mi això em feia tanta gràcia, veure'l desubicat, veure en ella certa incomoditat. Crec que en aquells moments no valorava els seu esforç, ell deu anys mes gran que jo, als seus 30 i pico anys en un pis d'estudiants "veinteañeras", dormint a deshores en un mini llit individual, dutxant-se en un lavabo que compartiem 5 noies i menjant amandies, experiments culinaris i plats vegetarians d'una de les meves companyes de pis.
Ell timit com es. NO se si li vaig valorar l'esforç, però si que recordo que el veia feliç, desubicat però feliç.

Avui fa dos anys que ens vam casar. Em vaig casar amb l'home de la meva vida. No hem tingut una relació fàçil i hem viscut situacions dificils. MOltes vegades hem reflexionat sobre si deixar-ho, sobre quins son els punts forts i dèbils de la relació, sobre a quin costat esta la balança. Però quan passem aquestes crisis ens agafem allò més elemental, allò més instintiu.
Tot i ser la nit i el dia, els dos tenim clar que estem fets un per l'altra. I jo, no imagino un dia en el que no trobi a la banyera l'ampolla de Magno sense tancar. Si hi es, respiro tranquila.

8 anys del nostre primer petó, dos anys del nostre casament i un dia més a la nostra vida. M'agrada estimar-lo, m'agrada com m'estima, no em cal saber res més.
Divendres marxem al delta de l'Ebre, sense sogre, sense feina, sense preocupacions, sols ell i jo i la vida que estem construïnt plegats

T'estimo

PD: us deixo la cançó nyonya amb la que vaig fer la meva aparició estalar vestida de blanc i agafada del braçet del meu pare

Neteja emocional

2011-06-20T09:15:00.005+02:00

Ha tornat l'ansietat, sort que ha tornat ara que m'espera un estiu don't stop, on no tindre temps fins l'agost ni de cordar-me les sabates!
Potser ha arribat el moment, el moment de fer neteja, no a la meva vida, on tot es nét i polit, sino dins del meu cap, moltes coses que esborrar i recol·locar. Molts sentiments ha ordenar i moltes, moltes decisions a prendre. Ha arribat el moment de fer neteja, neteja mental. Aprofitant els canvis i situacions que s'han donat aquest dies, aprofitant la inchorencia que sento, aprofitant que tinc el meu racó de món, des de la incomprensió pretenc arribar a la comprensió i del desordre a l'ordre.

Per sort, el bon temps ja es aquí i el mar, m'ajudarà a fer aquesta neteja. I els castells, els castells potser també.

pd: La Cançó d'avui per dos dels tres homes de la meva vida, que avui han marxat a fer el Camino de Santiago amb bici!! Papa, Pere!!! que gaudiu d'aquesta aventura

Per tu

2011-06-14T21:34:00.004+02:00

A vegades no m'agrada tenir la raó. Vull que em diguin no Laura no tens raó! Això no va així! Però generalment, rebo la raó quan menys desitjo tenir-la.

“Fue el tiempo que pasaste con tu rosa lo que la hizo tan importante.” ( El principito)

Petits grans artistes

2011-06-07T19:18:00.008+02:00

Pel meu aniversari, els nens de l'escola em van fer un detall ( rera aquest dibuixos hi ha les grans monitores que van tenir la idea i la paciència de fer-ho, i de fer-ho d'amagat meu, cosa complicada perquè sempre estic voltant per l'escola).
Em va fer molta il·lusió. El dibuix dels petits esta fet amb el dit, tots van firmar amb el seu dit tot fent un cercle.
Els mitjans van posar el seu nom dins d'uns estels o "sols" de colors.
I una nena em va fer un dibuix " és quan arribes a la classe per la porta" em va dir.

NO entenc com els nens em poden estimar tant i de manera tant sincera. Soc molt dura amb ells, a vegades reflexiono si massa, i els exigeixo molt més que els altres companys de feina.

Tot i així m'estimen, potser perquè saben que els exigeixo perquè se que en son capaços. Com avui em deia la Rosi, tu t'enfades quan no fem les coses be perquè les sabem fer be i no ho fem. El Raúl em deia " a veces eres buena a veces estas muy enfadada, pero porque te cansas de repetir siempre lo mismo". És a dir, els nens tot i que pensem el contrari, son empàtics. I m'estimen primer perquè saben que els estimo, segon perquè saben que el que faig o faig pel seu bé i perquè crec en ells i finalment m'estimen i empatitzen amb mi i saben que no es fàçil la meva tasca. Masses consideracions per part d'uns nens que l'únic que haurien de fer, és jugar.

Els adoro!!!

pd: La cançó que poso avui és infantil. Els vaig dir als nens que penjaria els seus dibuixos a internet ( en un lloc on parlo de les coses que em passen els vaig dir). Hi ha música Laura quan surten els dibuixos? Els hi vaig dir que podia posar música per qui la volgués escoltar i tots em van dir.. posa el " TOT SONA" perquè els agrada molt i els hi canto als més petits!! Aixi que aqui teniu el TOT SONA!
Els més grans em van demanar altre tipus de música que fins avui no he tingut valor de posar... Potser demà, ells empatitzaran segurament i entendran que no volgui compartir ni la Hanna MOntana ni el Justin Bibier!!

Demana un desitg

2011-06-04T19:51:00.004+02:00

Tenir-vos sempre al meu costat. Aturar el temps en moments així i ser simplement la família més feliç del món.

28

2011-05-31T08:39:00.002+02:00

Avui faig 28, i demà 28 més un dia, l'altra 28 més dos dies.. I així passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Se que sempre dic aquest any serà diferent! I si, sempre ho acaba sent per una cosa o per una altra, però aquest any crec que tornarà a ser un d'aquells anys estrella, ja que començo a donar forma als meus desitjos que espero ben aviat poder compartir amb vosaltres.

Com passaré el dia d'avui?

1.- Un bon esmorzar
2.- A la feina he comprat piruletes per tots els nens de l'escola :)
3.- Tarda lliure a casa, segurament aniré a la piscina
4.- Assaig i assamblea castallera. Diuemenge actuem per l'ascenció a casa!
5.- Compartint un tros de pastís amb l'Andrés

Show must gon on!

El lladre del temps

2011-05-25T08:45:00.002+02:00

Senyors, senyores, nens i nenes!

M'han atracat! M'han robat! Algú em va robar el mes d'abril, i també m'està robant el mes de maig. Els dies ja no tenen 24 hores, algú esta jugant amb mi i escurça els dies i les nits tant com pot. Algú m'ha robat els cap de setmana. Abans d'ahir erem 30 de març i avui ja som 25 de maig? NO, no, això no pot ser!! Però qui voldria robar-me a mi el meu temps? Qui voldria escurçar-me els segons, minuts i hores?
Perquè sento que estic participant en una cursa?

Si algu troba un xic de temps del que m'han robat ( jo perdre el temps, no el perdo, per això sé que me l'han robat) si us plau feu-me'l arribar!! Us ho agraïria de tot cor.

pd: Ignasi he tingut problemes per comentar el post anterior! Genial la referència a Auster! Resulta que es mutuo entre ell i jo doncs ;)

pdbis: La cançó d'avui és d'un grup que he descobert fa relativament poc, fan versions de cançons actuals donant-li rollo seixentero... Hem donen molt bon rollo!

Quan no hi han paraules, lletres

2011-05-16T21:58:00.003+02:00

Sempre que tinc un disgust, recorro als llibres. Els llibres em curen, em cuiden. Després del disgust d'ahir vespre, aquesta tarda he anat a una llibreria. Hi he estat un parell d'hores. Olorant i fullejant llibres, buscant el consol que les lletres sempre m'han donat.
Me comprat dos que deboraré aquesta mateixa nit. No tinc mesura amb els llibres ni em sé dosificar. O no llegeixo durant messos o llegeixo un llibre per nit. Els llibres em consolen. Em sento acompanyada. Quan llegeixo només existeix la historia i jo i sento que el llibre em protegeix de tots els pensaments que sols em destrueixen. Aquest dies sempre porto un llibre al bolso. Avui m'he comprat els dos que em faltaven per tenir tota la col·lecció del Paul Auster. En castellà. El català em resulta massa proper per que el llibre em protegeixi com ho necessito. Quan es tracta de passar un disgut amb la lectura, la lectura ha de ser amb castellà, ja que dona el toc de distancia just i necessari.

He sortit ja de la llibreria amb un altre ànim. Els llibres sempre hi seràn. Els llibres ens respecten, els llibres no ens abandonen, els llibres ens entenen. Els llibres no ens jutgen, els llibres fan companyia. Un dels millors regals dels meus pares va ser el fet de ajudar-me a tenir hàbit lector i ha despertar-me interès per la lectura. Sense adonar-se'n em van fer forta. Els llibres em fan forta. I saber gaudir-los em fa poderosa.

Per mi el millor antidepressiu, la millor medicina, un dels millors amics.

Ara que em dolen les paraules, les lletres dels llibres em consolen de nou! Quina sort que tinc!!

Debut a Girona

2011-05-15T09:42:00.003+02:00

Avui actuo a la meva terra per primer cop! A Girona temps de flors!! I em fa molta il·lusió estrenar la camisa un dia com avui. Despres d'un mes i mitg , ja puc dir oficialment, que soc mebre dels xics de Granollers!!!
A gaudir dels castells!!!

Bon diumenge a tots:)

Capvespre

2011-05-11T09:18:00.002+02:00

M'agrada que la nit caigui a poc a poc, i el capvespre s'allargui d'aquesta manera. Quan el dia s'acaba és quan somric. Ja no penso en tot el que he de fer, ja no penso en tot el que no soc, en tot el que voldria fer i no he pogut. El capvesrpre flueix entre cassoles fent el sopar, entre la dutxa i la olor a casa. Tan se val intentar arreglar el dia. El capvespre és per mi. No penso en l'endemà, ni tampoc en l'avui. Sols és una desconexió de la realitat present.
Sovint però, hem desconecto massa del món. On ets Laura em pregunten? NO ho sé, em perdo masses hores en una realitat paral·lela. Potser és una manera de desentoxicar-me de Laura. Masses anys amb Laura al 100%, tot i que l'estimo a la Laura, potser estic una mica tipa d'ella. Al capvespre no soc ningú.
Vigila Laura em diuen, tan se val, no hi penso, ja tornaré o tornarà?

Realitat

2011-05-08T19:00:00.003+02:00

Perquè la vida no és com les pelis? si, se que en molts casos la realitat supera la ficció, però en altres la realitat trenca la màgia que haviem creat tot sentint-nos protagonistes d'històries dignes d'òscars.

La realitat és humana si, però també es cruel i a vegades tremendament desmoralitzadora i ambigüa. La lluita entre allò somiat i allò real d'un mateix fet és un exercici que costa païr i molt.

( porto una setmana de ressaca però sense haver begut res...)

El mar, crec que necessito el mar...

El dia després

2011-05-05T09:34:00.002+02:00

Be, l'examen ja està fet. Per fi vaig poder fer l'examen, perquè el dia abans estava al llit plegada de dolor per una gastritis aguda. Entre el dolor que sentia i la impotència de veurem així i pensar que no podria fer l'examen plorava amb una ràbia fora del normal.
Però dimarts em vaig llevar millor, i vaig anar a fer l'examen. NO vaig fer un examen brillant. Però sento que el podia haver fet. L'examen no era complicat. Amb una mica més de temps per estudiar, hagués pogut fer un molt bon examen. De totes maneres estic contenta, per ser el primer i el primer cop que oposito, estic prou contenta.
Ara el pròxim el 18 a Granollers. Serà diferent ja que tot són supòstis pràctics. Però be, seguim al peu del canó.

El dia després sempre és com una ressaca... Tothom et pregunta alleugerida? NO crec que sigui una sensació d'alleugeriment, però si que dona la sensació com que recuperes una mica la teva vida de nou, absorvida fins a les hores per un sol pensament.

La veritat és que aquest més d'abril ha estat com una mica de no-existència, com un parentesis agotador. El maig és el meu mes, acaba amb el meu aniversari. El maig ha de ser per mi.

Torno a estar per aquí:) moltes gràcies pels comentaris d'ànims per l'examen a tots!

Sant Jordi 2011, un any més

2011-04-24T19:56:00.003+02:00

Hem desperto a les 6 del mati del dia de sant Jordi, per estudiar una mica, a les 12h he d'anar a treballar, vull esmorzar amb la meva parella ja amb la rosa i el llibre entre les mans. Aprofitar el matí de sol i tenir la feina feta abans d'anar a treballar.

Però despres d'estudiar, dur a la sogre al centre de dia, i embolicar el llibre que tinc des de fa dies, ens discuitim. I marxo a treballar abans d'hora fent petar la porta darrera meu. I corro cap el mar i em mullo els peus. Molts dies sense sortir de casa com es mereix, avui que havia de ser el meu dia, treballo i discuiteixo. Voldria plorar. A les 19h plego de treballar, no se on anar. Odio discutir amb l'Andrés i més quan se que son discussions pasionals que no ens porten enlloc. Arribo a casa a quarts de vuit. A Granollers no plou. M'espera amb una rosa. Ens abraçem i somriem. Ens posem el casc i correm cap a la Porxada a passejar. HEm compro dos llibres, prenem una cervessa, escollim restaurant. Observem la gent que passeja pel carrer. Quan tornem a casa m'estiro al sofà i els ulls s'hem tanquen mentre intento rellegir el tema 17 sobre la CDU. Bona nit Sant Jordi, ja ha passat un any més.

I si no aprovo que passa? Res, no passa res, mentre no ho deixi d'intentar. Ho tinc clar. No hem penso rendir.

Una abraçada!

El meu clàssic

2011-04-16T10:13:00.002+02:00

Resulta que finalment ha sortit la resolució dels admesos. I el dia 3 m'examino a l'ajuntament. Les meves primeres oposicions. Treure la única que plaça que disputem els 32 és casi impossible. Però aspiro a fer un examen digne del qual sentir-me orgullosa.
Així doncs m'aillaré durant aquests 15 dies més que mai (exceptuant aquesta nit que vaig de concert dels Pets a la meva població natal)per tal de fer amb els apunts les uniques relacions socials de setmana santa... Serà la meva penitencia. Per sant Jordi treuré el cap.

Expliqueu-me com li va al Barça...

Feliç setmana santa a tots

Olor a mama

2011-04-13T19:41:00.002+02:00

Olorava la meva pell avui, mentre seia al sofà. L'espatlla esquerra m'ha quedat a l'aire i he olorat la meva pell. Llavors he comprovat el tacte amb els meus llavis. Me sorprès lo fina i suau que tinc la pell, sembla ser que finalment he encertat amb la crema hidratant. I olorant-me he reconegut la olor. Faig olor a la meva mare. Pot ser? No fem servir ni el mateix gel, ni crema , ni el mateix suavitzant. Però feia la seva olor. La meva pell feia la seva olor. Olor a mama.
Llavors he pensat en ella. Pensava en 28 anys enrera. Com era l'abril del 83? M'imagino la mama amb la panxa super gran, contant els dies que faltava perquè jo nasqués ( em vaig retrasar bastant..). M'imagino la mama amb els seus 25 anys i una panxa enorme (vaig pesar lo meu al nèixer...) La veig passejant per plaça, gaudint dels primers rajos de sol de la primavera. I jo que devia sentir, pensar allà dins? Sembla extrany que tots haguem partit d'allà mateix. Diuen que el primer que els nadons reconèixen és la olor de la seva mare. I suposo que queda per sempre. La olor a mama. La olor a " estas aquí", la olor de " no em pot passar res". Diuen els del meu voltant que tinc un gran olfacte. De fet crec que és el sentit que tinc mes desenvolupat. Suposo que per suplir les carències de la vista ( soc miope) i de l'oïda( no hi sento bé de l'oïda dreta). Sigui com sigui tinc un bon olfacte. I de fet uneixo l'olfacte a les emocions. I avui quan me olorat i me sentit aquesta olor a mama he pensat que potser no faig olor a ma mare. Sino que faig olor simplement a mare.
I no, no soc mama ni ho seré aviat. Però si, faig olor a mama.

Denúncia

2011-04-12T08:36:00.003+02:00

Em punxen i no em troben sang...
Això no es pot denunciar? Programa que emet antena3 a la matinada...

I dels mateixos creadors que...

***Marededeusenyor***

Un gelat per postres

2011-04-09T08:22:00.004+02:00

Ahir a l'escola hi havia gelat de postre. Els nens sempre em pregunten el menú quan estan fent fila per anar a dinar. I ahir no va ser diferent..

B: Laura que hi ha per dinar?
JO: Pèsols amb patates i peix amb amanida
N: i de postres?
Jo: Gelat!
tots: Oeoeoeoeoe!!!
N: Laura que hi ha de postres?
Jo: T'acabo de dir que gelat!
N: que be!

Al cap de 5 minuts...

N: Laura que hi ha de postres?
Jo: Gelat! i bueno ja n' hi ha prou no? que no estem atents? que em preneu el pèl??
N: No! és que m'agrada tant saber gelat que vull sentir-ho molts cops perquè em poso contenta!!! Visca el gelat!!!

I jo penso, ens cansem nosaltres de sentir un t'estimo? o amb un n'hi ha prou? Si poguessim no fariem com els nens? i preguntariem mil vegades sols per sentir la resposta perfecte, aquella que volem escoltar. I la fariem mil i una vegada per tal d'allargar aquella sensació de felicitat fins l'infinit!

No hi ha temps

2011-04-06T07:49:00.002+02:00

NO hi ha temps. NO hi ha temps per disgustar-se, ni per enfadar-se, ni per indignar-se. NO hi ha temps per perdre amb l'angoixa. NO hi ha temps per castigar-se. No hi ha temps per perdre donant tombs sense rumb. HI ha massa feina a fer, massa vida per viure, masses projectes per tirar endavant. Moltes portes que s'han d'obrir. NO hi ha temps per la desgana. No m'ho puc permetre. Hi ha masses pel·licules per veure, molta música per gaudir, molt mar on nadar. Moltes nits per sentir i molts amics per cuidar.
Els disgustos i mals moments s'han de passar si, però ràpid perquè hi ha molta molta vida per viure.
M'encanta comprovar que la meva força segueix aqui, que he après a aixecar-me més ràpid de les caigudes. Tinc massa camí per fer com per aturar-me.

Avui me llevat amb ganes de llevar-me. Amb ganes de sentir el sol, de sentir els nens, d'esmorzar com cal, de sentir l'Abril. Me llevat amb ganes de caminar i de seguir fent camí.

Rectificació

2011-04-04T09:56:00.002+02:00

Tot té un limit si. I tot té conseqüències. l'Experiència no existeix quan es tracta de conèixer el límit.

Viure al límit

2011-04-03T09:56:00.002+02:00

El problema de viure al límit, és que el límit no existeix. ( o si?)

Iaia Nita

2011-03-31T21:42:00.003+02:00

Avui llegint la proposta de L'Ana i la Carme a http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/ m'he animat a escriure sobre la iaia.
Ultimament hi he pensat en ella. Tot va ser per Nadal, el dia de sant Esteve a casa de la meva tia, vam posar unes cintes de video velles, per riure una estona. De fet les cintes de video relataven moments de fa més de 33 anys!! Llavors vam veure videos de casaments de diferents membres de la familia i vam riure i recordar plegats. La meva iaia i sortia clar. Però mentre veia el video pensava que no havia vist aquest videos des d'abans de la seva mort, ara ja fa mes de 7 anys. Em va impactar la veritat. Quan amb l'Andrés tornavem a casa despres del dinar em vaig posar a plorar al cotxe. Recordo que vaig notar com el record m'havia fet sentir una cosa que duïa molt a dins.

A partir del dia de sant Esteve he pensat en la meva iaia varies vegades. Sobretot els ultims anys que va viure amb nosaltres. Del seu alzheimer galopant que va acabar amb la salut mental i física de ma mare. De la seva mirada perduda, d'aquells ulls blaus intensos que tenia ( diuen que com els meus)i que van quedar tant buits. Van ser un anys difícils. De fet jo tampoc passava pels millors moments i em sentia molt unida a la iaia. Recordo cada segon del seu comiat, del dia que ens va deixar. De com els meus pares m'ho van explicar. De quan era al tren pujant cap a Flaça i pensant que tot i que era el millor no m'agradava sentir l'ausència. De fet era la primera vegada que perdia algu de veritat, ja que el meu avi es va morir quan jo tenia 6 anys. Era la primera vegada que sentia la mort com algu dolorós i personal.

Be, al comentari que he fet a " la abuela necesita besitos" ha estat un record que guardo d'ella ( un dels molts) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Diu així...

Els diumenges feiem l'arròs a casa la iaia. Nosaltres no hi anàvem tots els diumenges ja que amb els pares els cap de setmana soliem fer moltes coses. Recordo aquells diumenges tots plegats a casa la iaia. Aquell arròs que sempre li quedava fat i passat. Però m'agradava. Hi posava salsitxes, boques i conill. De postres treia el pot aquell de les atmelles i tots i quedàvem enganxats a menjar atmelles. Tu seies a la punta de la taula. I nosaltres corriem pel pati mentre el tiu Pere feia la migdiada sobre la taula.
Ens donàves 100 pessetes i xocolata TORRAS que compraves a cal Oller. Recordo i no sols recordo sino que ho veig ( tenim una foto..) un dia que els papes van encarregar una paella perquè no fesis l'arròs. Et vam fer una foto servint la paella i tot. Segurament estava bonisima però no era el teu arròs. Va ser la primera i última.
És extrany però de la teva malaltia també recordo bons moments, contradictori potser! Però recordo aquells moments que compartiem. Seies a la cadira de mimbre i jo et donava la ma i et feia petons i et deia abuelaaaaa canta'm! i tu entonaves allò de " en la huerta del Segura! Donde vive una Murciana..." i despres feies lalalalallala perquè no recordaves la lletra.. o allò de " Jo se una cançó de fil i cotó campanes a l'aire i barret de senyor senyor comandant vingui vosté i farem botifarres del gat i del gos" ( si si, botifarres del gat i del gos..) i jo reia i la cantava amb tu.
Recordo també aquell dia que estaves mitg endormiscada i de cop vas veure una safata de color groc amb flors vermelles i vas aixecarte i vas començar a cantar el cara al sol. No podiem entendre que et passava pel cap. COm era això de no ser-hi...de perdre't cada dia una mica. La mama sempre diu que quan vas morir i eres tota. I que et vas poder acomiadar. Et vaig estimar molt i et porto molt molt dins.

Encara t'enyoro iaia!!

Petit post matiner

2011-03-31T07:52:00.003+02:00

Si volem, podem amb tot. Res és fàcil però sempre m'he ensortit. Endavant a tota vela, que mai pogui dir que no ho he intentat.
Tan se val que ser si saps qui ets i tan se val com ser si vols ser.
Treball, esforç, constància i somriures. La resta ja arribarà.

La Faldilla del Desigual

2011-03-26T19:11:00.003+01:00

Un dia a l'hospital, quan estava a la UCIM, i em trobava malament, la meva mare em va agafar la mà i em va dir; va, pensem en coses maques Laura. Quan t'hagis aprimat i et trobis be , que és el que et faria il·lusió que et regales??
Una faldila del desigual vaig exclamar!! si arribo a la 44-46 i cabré!! Però mama la roba del desigual és molt cara li vaig dir tot moguent-me perquè em molestava el catèter de l'esquena... . Llavors la mamà amb aquell posa't seriós i trascendental va dir : "La mama et diu que te la compra i te la compra costi el que costi..."

Doncs bé... Avui hem anat a buscar la fadilla. I estic entusiasmada!!! i feliç :)

Avui

2011-03-24T20:44:00.003+01:00

7:35 del matí. Hem llevo per estudiar. Sense ganes però amb disciplina. Preparo el meu litre de te ( avui TIBET) i un tros de pastis de formatge que encara corria per la nevera des de diumenge, i pujo a l'estudi

8:00: Començo a estudiar

9:00: riing riiing!!!! Truquen del centre de dia de la sogre. S'ha deixat la roba de recanvi a casa i la necessiten.
Hem vesteixo, pentino , rento dents i vaig al centre de la sogre ha portar roba

9:40: Un altre cop davant els apunts

10:40: Preparo una truita d'espincas ràpida per emportar-me per dinar.

11:10: Agafo cotxe, fai betzina i marxo cap a Barcelona a treballar.

12: Feina ( amb marronazo inclòs que s'ha menjat la senyora...)

15:00: Plego feina, vaig a biblioteca a estudiar fins les 17.

17:00: Classes particulars

19:00 Corrents cap a Mataró que faig tard per fer l'examen a l'Acadèmia dels temes 8 i 9 de Dret administratiu.

20:00 Surto acadèmia, em poso a plorar. El nuvaring ( mètode anticonceptiu hormonal local) que porto des de dimecres passat comença a fer afecte. Les hormones em tenen trasvalsada. Truco plorant Andrés. "Cariño ahora salgo", entre plors li explico que abançi el sopar i jo quan arribi l'acabo.

20:30 Arribo a casa. Em rep amb una abraçada i em diu .. NO he fet res del sopar, dutxa't i truquem a Telepizza.

20:45 . Dutxada i amb el pijama que vaig comprar al primark de Londres per 5 pounds, escric el Post tot esperant sopar. Preparem pel·li per veure. He escollit "Los chicos estan bien". Sols queda despres de sopar, pendre'm un bon gintonic per matar les hormones ( o elles o jo.

M'ho mereixo collons!

Res...

2011-03-22T23:43:00.003+01:00

S: Laura, tu que quieres ser de mayor??
JO: Es que jo ja soc gran!!!
S: y porqué no eres nada???

NO soc res... ni metge, ni advocat, ni mama, ni policia, ni Bombera, ni arquitecte, ni futbolista, ni mestre...
NO soc res del que a la meva edat es suposa que hauria de ser. Tinc una feina precaria, una merda feina, m'omple si, però sent optimistes una merda feina... Una d'aquelles feines que fins i tot els nens et diuen.. això no és una feina!!

Aquesta tarda com que m'he ratllat he enviat curriculums de nou, tot i seguir amb les opos, seguiré enviant curriculums i buscant-me la vida... haviam si tinc sort i algun dia, com diu la S. puc ser algú de gran.

" El disfraz de castor"

2011-03-20T09:05:00.004+01:00

Fa una setmana, youtubejant.. vaig trobar aquest video. Em va fer somriure molt:)
El comparteixo sabent que segur que us agradarà!

Si us plau! NO oblideu els auriculars sinó, no es pot entendre!

PD: fa un diumenge tant bonic que ens salterem les oposicions per un dia i sortiré al carrer a encarar-me amb el sol!!

L'acudit

2011-03-18T20:55:00.004+01:00

Avui pensava en aquell acudit...

- Papa! Papa!! que és pitjor, la ignorància o la indiferència?
- Ni ho se, ni m'importa...

Doncs pensava que el gran mal d'aquesta societat és que s'ignora la ignorància i que fins i tot ja qui apunta que és més feliç sent ignorant quan no s'anadona que això no el fa mes feliç sinó més esclau. I segon, la capacitat de la societat per ser indiferent allò realment important és relatiu al interès cap a la "palla" social.

Que ben ensenyats estem! Diguem que som ignorants i indiferents com si fos una elecció personal. sense saber que realment estem adoctrinats per fer-ho.

Bon cap de setmana!!

Caipirinha , sol i Lambada

2011-03-15T19:25:00.004+01:00

Fa molta calor, estirada en una platja d'anunci sobre una gandula de color groc s'acosta el camarer amb una Caipirinha glaçada i amb un paraïgues groc a la copa.
NO m'enrecordo de donar-li les gràcies i faig el primer glop rapidament. El sol escalfa molt i la mar esta amb calma.
No hi ha ningú. Silenci... Sols un llibre a les meves mans. " Manual de Salsa para patosas". Arriba un tal Dylan alt com un Sant Pau i em convida a ballar, sona la Lambada i de cop i volta se ballar com mai. Ell porta uns pantalons blancs de lli. Només uns pantalons blancs. I jo un banyador taronja i un pareo a joc.
Ballem i ballem mentre el cambrer vigila que no ens deshidretem tot fent coctels de colors estridents i granadina a la vora de les copes.

Enyorança

2011-03-13T21:33:00.002+01:00

Que deu fer, que avui t'enyoro més que mai.
Tot i la platja i el temporal de llevant,
tot i la familia i la música al cotxe,
tot i les rialles, tot i ser jo...
Avui t'enyoro només a tu.

Avui he menjat les primeres maduixes (casi) de primavera. Just quan fa un any que vaig inagurar aquest blog. Just li vaig posar aquest nom perquè en aquell moment les maduixes van ser l'unic que m'alegraren la primavera. I avui, també ho han fet, tenyint l'enyorança de color vermell.

És quan nedo que hi veig clar

2011-03-12T08:06:00.004+01:00

Ahir al matí vaig anar a la piscina, a fer classe d'Aquagym i a nadar una estona. M'agrada molt nadar i sobretot estar dins l'aigua jugant com un infant.
De sempre l'aigua ha estat per mi el medi més vital.
Ja de petita, a l'estiu, els pares em portaven cada dia a la platja, durant la setmana amb la mama, a Calella de Palafrugell, alguns dies a peu, d'altres amb bus, i els caps de setmana a Tamariu amb el papa.
M'expliquen que no tenia hora de sortir de l'aigua. Em posava les meves ulleres i el tub i em passava hores nadant per la platja i jugant.

Al arribar a Barcelona, vaig deixar la platja, a l'estiu, al no tenir-la tant aprop ( mai m'ha agradat banyar-me a barcelona)vaig deixar de anar-hi. Durant els anys a Barcelona, he estat apuntada a piscines municipals intermitentment, però mai vaig aconseguir anar-hi durant una llarga temporada.
Llavors vam venir a Granollers, i em vaig apuntar a la piscina municipal d'aqui, m'agrada mlt i m'ho passo be quan hi vaig. Però no soc constant. Perquè?
Hauria de ser constant ja no solsament per salud i per la importància de fer esport, sino perquè, ostres m'hagrada molt!! I sols ho recordo els dies que hi vaig. I llavors em sap greu.

És quan nedo que hi veig clar, que espanto els fantasmes. És quan nedo que estic contenta, és quan nedo que soc jo. M'anadono que torno a ser la Laura i de lo important que és per mi, trobar moments per estar al medi acuàtic, perquè son moments que soc simplement, jo

Dime de que hablas y te diré...

2011-03-09T20:58:00.006+01:00

Avui, tot berenant i fent zapping a la tele en una hora poc usual per a mi; deurien ser les 18h, em trobo amb un concurs a antena3. NO se de que anava però havia tres parelles i tot eren preguntes sexuals o amb conotació sexual. I la sogre parlant tb de les relacions dels seus fills.. I salta un dels marits diguent que nomes "feien l'amor" un cop al mes, i la dona li diu: "es que amb les nenes , donant el pit i el torn de nit es impossible" I el presentador riguent i la sogre també.. I m'ha entrat una vergonya...
Llavors diguem que quina pena la Belen Esteban però senyors si sortim a la tele sense cobrar i som pitjors que ells! Que fotem pena collons!! Això si, tots han donat records als seus fills.. Saludos a mi Dani que nos estará viendo!! I al cap de dos segons deixen anar un " yo tengo mi miembro como un perro salsicha.." POBre Dani!!

Mai m'han caigut be aquesta gent que sempre fan les mateixes brometes i sempre tenen el tema sexual a la boca, com si no es pogués parlar d'altres coses. I llavors els agafes per banda i els dius, vinga parlem de sexe tranquil·lament i no en saben parlar!! Es limiten això,a les brometes al jiji jeje, a l'acudit fàçil, i cansen. Em cansen molt.

Però et pares a pensar i t'anadones de que tot es ven amb sexe, de que continuament es fa referència al sexe. Llavors no és d'extrenyar que algun dels meus alumnes més grans em preguntin..
- Perquè els grans parleu sempre de sexe?
- Perque a la tele sempre es parla de sexe?
- Perquè els grans uns envieu powers points guarros ( aquesta pregunta és real como la vida misma..)

La gent diu: Els joves tenen massa informació!! potser si. Però el que els queda no son les xerrades de quatre educadors sexuals ( quina gran feina) o la xerrada dels pares quan toca.
El que els queda és això, el que senten a la tele, el que viuen al carrer, les brometes façils que senten a tot deu, la sexualitat i pornografia de la tele. Recordo un cop, un noi de 16 anys em va parlar del seu primer cop i em diu NO es como una peli porno!!! Es mas cutre!1 ( Amb això no vull dir que estigui en contra de la pornografia, però si de com s'utilitza)

JO no es que tingui el sexe com un tema tabú. En absolut, i li dono la importancia que mereix, ni mes ni menys. I considero que tinc una mentalitat oberta i sense prejudicis. Però veure aquet programes de televisió em fan sentir pudorosa. Si si, pudorosa!

Però es que encara ni han de pitjors, perquè mira, aquesta gent penses, hi ha una mica d'incultura, és la esponteneïtat son gent que han viscut sempre això a casa.
Però llavors hi han aquest tipo de persona entre pijets i new hippys o el tipo escoltes ( no puc amb els Escoltes...) els que tenen estudis, cultura, poden parlar de tots els temes.. i aquest parlen del sexe tot diguent.. " jo no tinc tabus" o fan allò de parlar del sexe perquè es senten dolents.. O simplement per fer-se els guays. Aquest si que fan pena.

Aquest que a cada post que escriuen el seu brillant post han d'acabar diguent alguna bestiesa.. i es creuen trasgressors fent això aixi. Son del barça, voten a Ciu, porten els nens a la concertada, però com que escriuen un post sobre com fer una bona mamada es pensen transgressors, moderns i amb personalitat. Quin ridicul!

De tots els casos hem quedo amb la Belen Esteban.

I de fet segueixo pensant en allò tant famós del "dime de que presumes..."

Relat 1

2011-03-06T08:26:00.004+01:00

L'Anna es posava crema asseguda al llit, just després de sortir de la dutxa. Era un ritual sagrat. Els divendres prenia el bany amb sals, llavors s'exfoliava la pell amb aquell gel turc que li van regalar i que li deixava la pell com la d'un nadó. Es posava la mascareta als cabells i llavors amb una dutxa ràpida i freda s'aclarava amb pressa.
Al sortir de la dutxa s'embolcallava amb aquella tovallola gegant i corria fins al llit. Allà tenia cura d'assecar-se suau i eficaçment totes les parts del cos. Sempre començava pels dits dels peus i acabava als braços. Llavors començava el ritual de la crema. Es reparteix la crema per a pells molt molt seques per tot el cos amb molta cura.
Un cop acabat el ritual i encara despullada sobre el llit l'Anna mira l'hora del rellotge, les 20h. Que faig? es debatia entre dos plans, el de pijama, pizza i pel·lícula o el de sortir a fer una copa amb uns amics.
Just en aquell moment, li arriba un missatge al telèfon

- " A les 21h on sempre?"

A l'Anna el cor li fa un tomb mentre s'afanya a triar la roba que es posarà. De fet s'anadona que la seva vida últimament sols es basa en això, a esperar aquest moments en que ell apareix a la seva vida i durant una estona la trasbalsa. Ara però la situació ha canviat molt i ja no es com era abans. Ara les coses no son tant complicades però la situació segueix essent molt difícil. Algun dia ha de solucionar la seva situació, però aquest dia, tot i ser necessari, no arriba mai.

Es vesteix amb cura, els texans que es volia posar no li corden ja, i escull uns leggins i un vestit. Ha de anar a comprar-se roba, però això de vestir de premamà no li atrau gaire.
Es pasa la ma per la panxa i diu amb veu molt dolça...

- Anem Jana, el papa ens ve a veure.

Puja al cotxe, ja és fosc, i fa força fred. Tot i anar abrigada sent com el fred l'acaricia fins la punta dels dits.
Engega la ràdio, a l'emissora sona Nothings compares to you,i arranca el cotxe tranquil·lament.
Com ha arribat la situació ha complicar-se d'aquesta manera? Ha passat ja més d'un any i la seva vida ha fet un gir de 360º, potser si que li calia un canvi però no d'aquesta manera. O potser si?
Ningú havia entès la seva situació, la seva decisió, clar que ningú, tret d'ella, sabia la veritat. Condueix per la nacional tot seguint la costa, i no troba el moment de caure als seus braços de nou.

Aïllament

2011-03-04T09:53:00.004+01:00

Hi ha dies que t'anadones que malgrat viure en societat, malgrat ser éssers socials, malgrat organitzar-se en families, formar part d'associacions, que tot i tenir facebook, blog, twitter, e-mail, pàgina web, dies que tot i tenir 3 trucades perdudes d'amics, notes a la nevera d'amor, dies en que tot i això, un te la sensació de ser un ésser asocial.

Hem sento així, un ésser individual, asocial, independent, apart del món. Em sobra tot i tothom, gaudeixo massa de la meva soledat i, a vegades, penso que cada cop tinc mes necessitat d'aquesta soledat i això m'espanta. El problema no és que em senti aïllada d'aquesta societat, perquè no ho estic, el problema és que m'agrada aquesta sensació.

Potser no es tant exagerat, potser només és que abans ho era massa d'ésser social i ara sols he deixat de ser-ho una mica... Potser sols és una época, potser...

no m'agrada el carnaval!

2011-03-01T09:30:00.003+01:00

Mai m'ha agradat el carnaval, ni les disfresses, ni el carnestoltes, ni la butifarra d'ou, ni les sardines..

Ja de ben petita mostrava pànic a les persones disfressades. De fet les primeres notes que tinc de pàrvuls, hi ha una nota de la mestre on possa
- " la laura mostra una por exagerada a les disfresses i a la sang"
I els professors que feien? doncs quan era carnaval i començava a cridar com una boja, m'agafaven tots amunt i avall acostant-me a totes les persones disfressades diguent allò tant tipic de..
- " que no ho veus? si es fulanito.. si no fa res..."
I jo encara mes emprenyada cridava mes fort : - Em fa por!!!
Ara no ho fariem això, almenys jo no, jo deixaria l'infant a un lloc on es sentis segur i que pogues observar a poc a poc i fos ell el que s'acostés. En fi, que els meus pares al principi em protegien d'això i no li donàven més voltes, pero clar, tenia 7 o 8 anys i encara em feia por.. Llavors va ser quan van començar amb les xerradetes.. i sobretot amb allò tant afectiu de
- " mira la teva germana es petita i no li fa por, ni a L'Eva.. si no fan res! és per riure.."
Llavors que va passar? dons que tot i que em seguia fent respecte vaig deixar de mostrar enuig, sols per la vergonya que em feia reconèixer-ho. I així va ser quan vaig començar a acceptar el carnaval.

A dia d'avui és evident que no em fa por tot això, però tampoc em fa gràcia ni m'agrada. No em sento còmode ni a gust. A l'escola, la guarderia, cada any el mateix enrenou! I jo col·laboran com la que més. Això si, jo no em disfresso. HO sento, però per aqui no hi passo. La majoria dels nens gaudeixen del carnestoltes i ho viuen amb motla il·lusió, però clar, a mi sempre em crida l'atenció aquells que no ho fan. Aquells que miren amb ulls porucs. Aquells que diuen no vull no vull no vull!! I si pogués me'ls enduria a tots lluny , ben lluny d'aquesta festa.

Només he gaudit disfressat-me les vegades que ha sigut per fer teatre. M'encantava fer teatre i he estat a varies companyies de teatre locals. Llavors entenia la disfressa com una cosa normal, com un posar-se a la pell d'un personatge per interpretar-lo. Tenia cura de tots els detalls. I li donava al vestuari la importància que es mereixia.

I be, aquesta setmana és carnaval i avui el carnestoltes a l'escola on treballo, ha manat que tothom porti dos mitjons diferents per sobre els pantalons. Segueixo sense veure-li la gràcia.

Draps de cuina

2011-02-26T10:47:00.003+01:00

No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió. ( Sabina)

I crec que això és el que tinc. Nostalgia d'allò que no va ser. Malgrat tenir la il·lusió del que si que és.
Es poden sentir alhora la nostalgia i la il·lusió?

" tot just ahir, vaig decidir fer draps de cuina amb el teu vestit, que no gosava llençar per poder-te olorar.."

El Tomàs

2011-02-24T09:08:00.003+01:00

Aquest matí, tot just fa una estona, m'he preparat l'esmorzar i m'he assegut a esmorzar tranquil·lament al sofa davant la tele ( poques vegades ho faig). He fet un zapping i me trobat amb un canal d'aquest de reposicions de TV3. Parlàven del Raval ( como no!!!) però des del punt de vista mèdic. Un equip de metges que visitàven a domicili a gent gran que no podien sortir de casa ja fos per la salut, com pel fet de no tenir ascensor a la comunitat.

Un metge, una ATS i una treballadora social han pujat a un pis a veure unes germanes de 82 i 85 anys. Dues dones molt centrades i amb el cap molt clar, que han dit quare coses molt assenyades. D'aquelles coses que penses al tanto que val la pena escoltar-les!
I llavors el metge ha ensenyat una foto d'ell visitant el marit d'una d'elles ( a la foto s'observava que es trobaven al mateix lloc i de la mateixa manera que al reportatge). La treballadora social explicava que fa temps que les visiten i que el marit de la dona en qüestió va morir fa uns 5 anys al pis degut a una llarga enfermetat.
En aquest moment el metge li pregunta a la dona... " quan temps fa?" i la iaiona, una iaia preciosa amb uns ulls blaus vius e intensos ha mirat al metge i de cop se li han negat els ulls. NO se perquè ,a mi se m'han negat de cop també. NO ha estat res especial, però he vist en aquesta dona tanta transparència, tanta vida, tan d'amor i tanta certesa que m'he emocionat. COm, sense dir res, sense explicar com va ser la mort, ni com era el seu marit, ni parlar de la seva vida, com, sols amb la mirada, ha aconseguit emocionar-me tant!
Llavors la treballadora social l'hi ha fet una carentonya, li diu... "Era molt bona persona el Tomàs!" Però en aquell moment ella no hi era, volava amb el Tomàs lluny del seu pis del Raval, mentre la ATS, el metge, la germana i els reporters parlàven de com ha canviat el barri...

Avui fa un any...

2011-02-22T14:14:00.003+01:00

Avui fa un any a hores d'ara, estava a punt de sortir del quiròfan.
Avui fa un any havia començat el canvi.
Avui fa un any tenia un camí molt dur per endavant
Avui fa un any, tot i la por, tenia l'esperança d'un futur millor
Avui fa un any, sentia que per fi havia arribat el moment.
Avui fa un any, a hores d'ara, la meva familia era esperant noticies meves a la sala d'espera, , segons ells, la última hora va ser la pitjor.
Avui fa un any em sentia la persona més estimada i protegida del món.

Avui, encara em sento igual d'estimada i amb les uniques persones que ho vull celebrar son amb aquelles que van estar al meu costat durant tots els llargs dies a l'hospital. LEs nits de son que els vaig robar, les rialles i les energies que em portaven cada dia, els seus gestos, les seves paraules, els seus petons. Sense ells res hauria estat possible. I avui em sento molt i molt afortunada per tot el conseguit i per tot el camí fins aquí. I sobretot per tenir la gent que tinc al meu voltant,

Gràcies, gràcies, gràcies...

Ens compliquem la vida

2011-02-18T19:07:00.003+01:00

S'acosta avui una nena de 7 anys amb una cara de pena i em diu:

Laura, la meva iaia està a l'hospital, està malalta, esta dèbil i tanca els ulls a poc a poc.
JO davant davant de la seva carona i les paraules que ha dit només li he preguntat si era gran i si l'havia anat a veure.

15 minuts més tard escolto a la mateixa nena parlar amb una companya de classe i aquestes eren les seves paraules:

- La meva iaia s'està morint a l'hospital.

l'altra nena li diu.. - Tens més àvies?

- Si per sort en tinc una altra, que és la que fa aquells macarrons tant bons que et vaig dir!! és a dir que si es mort la que tinc a l'hospital encara em quedarà una iaia.

I jo em pregunto.. Perquè a mi em fa la cara de pena i em fot la historia dels ulls que es tanquen a poc a poc?
Perquè saben que els adults no parlem clar de segons quines coses.

COm sempre , hem d'aprendre d'ells.

ahir, avui , demà..

2011-02-15T20:19:00.008+01:00

(les fotos s'han de mirar d'abaix adalt, il·lustren el meu day a day...)

Opos, escola ( feina) , opos, classes(feina), family time's, opos.
De Granollers a Mataró, de Mataró a Barcelona, de Barcelona a Granollers.

I això ahir, avui, demà...

avemariapurisima!!!!!

Sense paraules

2011-02-11T09:02:00.000+01:00

Simplement emoció...

Autodestrucció

2011-02-09T20:52:00.003+01:00

Vaig passar fa anys, una època on m'autodestruia. On patir semblava ser la única manera de sobreviure. D'això fa temps molt de temps. Ho vaig superar. I tinc tot el que sempre havia desitjat. I tots els elements per ser feliç al meu avast. Però noto, que estic pasant per una època de destrucció. Analitzant crec saber perquè jugo a la destrucció i al dolor aquest dies. Fa temps, després d'aquella etapa d'autodestrucció va venir una etapa de sentit, plena, de construcció, d'il·lusió. Potser la meva ment creu que em cal una altra etapa de destrucció per tornarme a construir. Però això no és sa ni m'agrada i quan un juga amb foc, s'acaba cremant. I les cremades fan molt més mal quan un ha estat l'únic culpable de caure al foc.

127hores

2011-02-06T11:24:00.005+01:00

Ahir, jo, el meu marit i el meu encostipat vam anar al cinema.

Dubtava entre veure "Más allá de la vida" o "127hores". L'Andrés va dir, la primera no m'atrau.. Així doncs, vam anar a veure 127hores, del mateix director de "Slumdong MIllonaire".
La peli està be, és ràpida, bona imatge, no es tant angoixant com Buried, però si més desesperant. Ja que a Buried, el protagonista va reben trucades de telefon i això fa mantenir l'esperança, en canvi a 127horas l'esperança d'un rescat s'acaba al minut 2 de la pel·licula...
Llegia ara les crítiques, ( curiosament jo llegiexo les crítiques després de veure la pel·lícula i no abans) i he trobat un parell de noticies on deien que varies persones es van desmaiar veient una escena de la mateixa. I jo penso? s'ha de ser tonto!! ( Destaquem aqui que les 6 persones que es van desmaiar eren homes...).
JO quan vaig veure que començava l'escena en qüestió i sabent que soc força aprensiva, vaig tancar els ulls. I no m'avergonyeixo pas. Més trist és no tancar-los i caure rodó a la sala del cinema. Així són els homes ( alguns), que davant de la novieta mantenen els ulls ben oberts i mostre'n interès per fer-se els valents i llavors, pasa el que pasa. Tots hauriem de saber fins a on som capaços o no. NO cal posar-nos al límit en circumstàncies així, perquè la vida ja ens posarà a tots al nostre lloc.

La pel·licula està basada en un fet real i això no deixa de fer-te refleixonar... Què hauriem fet nosaltres en una situació així? L'Andrés ( potser per allò de fer-se el valent..) diu que hauria fet el mateix que el protagonista. Jo en canvi des del minut 1 i veient el percal m'hagues penjat de la corda de fer escalada per coll i adios muy buenas. Però realment que faria? Realment l'instint de supervivència arriba tant lluny? Quina seria la nostra actitud en una situació tant límit?
Si una cosa tinc clara des de la comoditat de la butaca, es que jo mai mai mai hagués pogut fer el que el protagonista va fer. Mai.

"127 hores" és la veritable història de l´alpinista Aron Ralston (James Franco), una extraordinària aventura de supervivència on el protagonista ha salvar-se a si mateix després que una pedra s´estavellés contra el seu braç atrapant-lo en un canyó aïllat de Utah. Durant els pròxims cinc dies, Ralston examina la seva vida i sobreviu a les adversitats per descobrir finalment que té el coratge i els mitjans suficients per a alliberar a si mateix.

Malalta ( como no)

2011-02-03T17:39:00.003+01:00

No hi ha cosa que em posi més trista i més de mal humor que notar com el meu cos no em respon, no em segueix el ritme i com li costa remuntar. Perquè? Aquesta mania que te el meu cos d'anar a un altra ritme que la meva ment... NO n'apendrà mai!! Estic farta, farta d'estar malalta sempre!

Santa pasciència!!

La habitación. ( The ROOM)

2011-02-01T07:55:00.004+01:00

Dissabte vaig deborar el llibre de L'EMMA DONOGHUE. La Habitación.
El llibre va arribar a les meves mans gràcies els reis mags d'orient, que el van deixar a casa de ma germana.
Ultimament no llegeixo gaire, tot i que és una de les coses que més m'agrada, em falta el temps i les oposicions... Però dissabte matí, el vaig començar a llegir i vaig saber que no faria res mes en tot el dia que llegir-lo. I així va ser.
Certament el llibre m'ha impactat, potser es una història que ja hem escoltat moltes vegades, però la manera com està explicada enganxa des del primer minut. Narrat des de la veu d'un nen de 5 anys. És impactant veure com realment et vas imaginant tots els llocs, les cares, les olors. Com aconsegueix neguitejar-te, i mantenir-te amb tensió. I és d'aquells llibres que et fan pensar i si em passes a mi.. com actuaria? que faria?

Així doncs és un llibre recomanble al 100% ( com el Número del Post d'avui, el 100). És curiós, no és el llibre que en una llibreria m'hagués cridat, ni pel seu estil, ni pel seu argument.. Però els reis, ah els reis que intel·ligents que són!, ho van encertar!

Para Jack, un niño de cinco años, la Habitación es el mundo entero, el lugar donde nació, donde come, juega y aprende. Por la noche, Mamá lo pone a dormir en el Armario, por si viene el Viejo Nick… Para su madre, la Habitación es el cubículo donde lleva siete años encerrada. Con gran tesón e ingenio, ha creado en ese reducido espacio una vida para su hijo, y su amor por él es lo único que le permite soportar lo insoportable. Pero la curiosidad de uno crece a la par que la desesperación de la otra. Sólo queda urdir la huido, un plan más arriesgado de lo que ambos puedan imaginar.

«Donoghue ha construido un relato que avanza con el suspense de un thriller… Difícil de abandonar e intensamente conmovedor.»

The Sunday Times

Que fer, o no fer...

2011-01-29T09:18:00.004+01:00

No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
NO hi penso. Passo

i finalment...

Hi penso. Ho faig.

li dic o no?

No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic

I finalment...

Li dic.

I penso.. he fet be? Com em sento?

Tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta

però....

Somric.

Demà serà un altra dia..

Algú ho enten? Perquè jo no...

Bon cap de setmana

Maldecaps

2011-01-26T00:18:00.003+01:00

Tinc dos sentiments contradictoris dels quals no puc escapar aquest dies.

Per una part, sento que he fracasat o em sento trista per no haver aconseguit una de les petites coses que desitjava.

Per altra banda però, em sento malament per sentir-me malament per una tonteria així, quan dia a dia veig problemes molt greus i gent que amb molt menys que jo és molt més feliç.

Per tant em renyo a mi mateixa diguent allò de "però si hauries de sentir-te afortunada cada dia.." però per altra banda, porto tres dies molt trista pel meu últim fracàs, per insignificant que sigui..

Quina merda tu, ni rallar-me puc sense renyar-me! tanta moralitat i tan sentit de la responsabilitat! Amb lo que m'agrada plàyem ( s'escriu així?) i la meva ment, l'altra bessona no m'ho deixa fer!!

De pedagogues i de perquè realment vaig deixar la universitat.

2011-01-21T19:20:00.004+01:00

Casualitats de la vida.. una de les meves tutores de l'acadèmia de les opos, era companya meva de classe. Jo dolenta com soc per enrecordar-me de les cares no la vaig reconèixer. De fet a la uni sempre vaig ser molt autista. Potser perquè tenia molta feina fora de la uni, potser perquè mai vaig fer vida de universitària.

Total, l'altra dia mentre em corretgia l'examen i em donava el nou temari em diu..
" tu anaves a la UB oi? vas fer pedagogia?" i jo si, per? Anàvem juntes a classe!! vam coincidir un parell d'anys!
Ah! molt bé, he passat molts anys a la universitat, he coincidit amb molta gent, em sap greu però ara no em sones..Tot be?

- Ella : Si, vaig acabar la uni, em va costar molt trobar feina, però mira ara estic aquí fent tutories i tal, son moltes hores, però be. Almenys faig de pedagoga. I tu que tal? No veig que siguis llicenciada a la teva fitxa... ( bravo maca, aquí te has lucido..)

- JO: No, em falten un parell d'assignatures per acabar la carrera, farà un parell d'anys que la vaig deixar per altres temes i mira.. no trobo mai el moment, i com que ara busco certa estabilitat laboral he pensat en preparar opos...-

-Ella: Oh quina pena no? que no t'agradava? que t'anava molt malament? Qui hauria de dir que acabaria sent la teva profe..!! ( i seguim fotent la pota eh!!)

-Jo: bueno, pena cap, les coses van com van, la pedagogia sempre m'ha agradat, però al final no gaudia a la universitat i ja que és algo per mi, vaig decidir prendre’m un respir. Mai he volgut que la carrera fos això, sols una carrera, sols un títol. I si que ho hauria de dir.. tot i que això que feu vosaltres no es gaire pedagògic no? Vull dir de fet et mires les respostes al ordenador, em corregeixes els exàmens i fas fotocopies del llibre per donar-me el tema de la setmana no? Vull dir que realment de cara l'alumnat molta pedagogia no hi ha..

- Ella : si, tens raó, però treballo de pedagogia i em guanyo be la vida!

- JO: Genial doncs! m'alegro molt ....

- Ella: Per cert, encara hi ha el Lozano a la Uni? ( un cop vaig decidir que qui em tornes a preguntar això li escupiria a la cara).

-JO: No ho se, ja puc marxar?

- Ella: Si! i recorda preparar-te el tema per la setmana que be...

- JO: I tant, soc una bona alumne, encara que no sigui llicenciada!

En fi, tot plegat quina pena no? Si, legalment no soc pedagoga i ella si, però crec que de pedagogia en tinc mil vegades més jo que ella. I de les classes n'he tret molt més profit jo que ella, això segur..

PD: tenia pensat acabar el post aquí, però com que sona una cançó que em toca la fibra, m'ha donat per buidar una mica més i podria explicar perquè realment vaig deixar la universitat. De fet és una cosa que molta gent ens pregunta i que poques vegades he explicat.
Vaig començar a estudiar la carrera quan toca, al aprovar la selectivitat just a l'any que havia d’aprovar-la. Mai he sigut alumne d’excel•lents però si que sempre he treballat dur i durant el batxillerat tenia molt clar que volia anar a la universitat, sobretot que volia marxar de casa. I vaig estudiar molt per poder aprovar la selectivat. Pels pels però vaig aprovar i per nota vaig entrar a fer Pedagogia a la UB. Mai em vaig sentir còmode a la universitat. Mai em va agradar, mai em va motivar. Si l'educació i la pedagogia em motivant i sempre he treballat al món de l'educació però la universitat hem costava molt. De fet intentava trepitjar-la lo menys possible i anar sols per fer l'examen. Els primers anys van ser horribles, també perquè personalment no passava per un bon moment i el que menys m'importava era la universitat.
Al cap de tres anys, vaig començar anar de tardes i em sentia més integrada amb el grup classe i em van tocar tres professors que em van fer veure la pedagogia diferent i que em van engrescar ( L'Albert, el Javier, el Serafín..)i amb dos anys vaig fer tres anys de la carrera, però llavors, i aquí va se on la vaig cagar, em va poder més anar a viure amb la parella que la carrera i em va ser impossible compaginar la feina amb la carrera, la casa.. i ho vaig tornar a deixar penjat. Al cap de dos anys em vaig agafar un any sense currar per poder cuidar la sogre i encarrilar la situació familiar i vaig aprofitar per seguir amb la carrera.. Va ser un any difícil, però al juny ( el mateix juny que em casava) vaig aprovar-ho tot i em vaig quedar a tres assignatures de tenir la carrera...
L'altra setembre em vaig apuntar per treure-me-les però al mes d'octubre vaig començar a tenir atacs d'ansietat al arribar a la uni. Era una sensació molt rara, però no podia ni obrir la porta de la facultat. Vomitava, em costava respirar..NO em pregunteu perquè em passava perquè no ho se! Sols se que nomes pensar en la uni, en la carrera, en les tres signatures, em posava malalta i que el dia que al Hall de pedagogia em va entrar un yuyu ( per cert cap dels estudiants que llavors seran grans pedagogs es van acostar a dir-me.. ei necessites ajuda...)em vaig prometre a mi mateixa que no tornaria a la universitat fins que ho visques d'una altra manera. NO cal deixar-se la pell. NO cal estar lligada a la universitat tota la vida. La carrera havia de ser un aprenentatge i no un demostrar a la societat el que puc o el que no puc. I ho vaig deixar. I no se si algun cop i tornaré, ara mateix sento que no estic preparada per tornar a la uni, però que em mereixo el títol també i que algun dia he de fer el pas també..

Bon cap de setmana a tothom!

So long...

2011-01-18T17:33:00.003+01:00

Sona So long, Mariane del Leonard Cohen. Em fan molt mal els ovaris. Estirada al sofà de l'estudi, mirant com es pon el sol. Sento una barreja de nostalgia, emoció, enyorança que em provoca un nus a la gola com fa temps que no tenia. Gaudint de la sol·litud de la casa a aquesta hora, em venen a la ment records, percepcions, sensacions que intento lligar dins el meu cap, com si hi haués de trobar un missatge amagat. Però no, sols son pinzellades, acords, records...
I em deixo portar per la música mentre em tapo amb la manta i m'agafo la panxa ben fort i penso, quan de temps, (So Long) Laura, quan de temps fa que no t'anadones que encara ets una nena?

Destar/odiar

2011-01-16T19:10:00.003+01:00

odiar

v. tr. [LC] Sentir odi (contra algú o alguna cosa). Odiava aquella gent a mort. Sempre ha odiat les discussions

detestar

v. tr. [LC] Avorrir. 1 v. tr. [LC] Tenir aversió (a algú o a alguna cosa). Avorreixo la mentida. Avorria els hipòcrites que malparlaven del director.

Detesto:

- La gent que no et mira els ulls quan et parla
- Que estiguis esperant per comprar una entrada al cine i la parella del davant perdin el temps dubtant sobre quina pel·licula veure.. ( les decisions, fora de la fila siusplau)
- Comprar el diari i que dins hi hagi un sumplement de publicitat.
- La gent que no sap beure.
- la gent que et deixa passar a la cua del supermercat com si et salves la vida. O em deixes passar o no, però no penso aguantar la cara de "peromirasisoybuenapersona..."
- Els embotits, no els soporto, em fan fàstic. I si, TOTS.
- Parlar amb algu per telefon i adonar-me'n que l'altra persona ha aprofitat l'estona d'estar al lavabo per trucar-te...

Odio:

- Els croisants pintats amb xarop brillant que fa que et quedi part del berenar enganxat als dits.
- Els cargols.
- Planxar
- La gent que no sap parar de fer bromes. Una vale, dos també, tres... cansa
- La llei que fa que com més tard arribi a casa més em costi trobar aparcament.
- Les amanides de pasta. No tot queda be amb la pasta i no tot si val!!!
- Que les portes del metro/tren, es tanquin als meus morros. Odio al maqunista que no les obre de nou per deixar-me entrar.
- La gent que diu.. " jo de la política passo.."
- Sortir de la dutxa i veure que algú s'ha secat poc abans amb la MEVA tovallola.
- La gent que obre un caramel al cine a poc a poc. Millor rapid que no tres hores escultant el crec-crec.
- Anar a buscar al armari aquell tros de xocolata que guardava per un moment així i descobrir que ja no hi es!

lliçons de vida

2011-01-12T15:50:00.002+01:00

He rebut una lliçó de vida de qui menys m'ho esperava. La vida és molt injusta.
T'ha tocat a tu, ets encara una nena però t'ha tocat aquesta lluita, tots plorem i tu a sobre ens dones lliçons a tots desmostrant ser més madura que cap de nosaltres. Regalant-nos un somriure, i la certesa que tot anirà be.

Estem, estic amb tu.

Els morts del Facebook

2011-01-09T19:02:00.005+01:00

Ja conec tres casos. Tres persones que ja no són amb nosaltres, que ens han deixat però que segueixen virtualment amb nosaltres gràcies al facebook ( lo de gràcies és un parlar, ja que em sembla una situació difícil..).

Resulta que donar de baixa a un difunt del facebook és casi missió impossible. Has d'enviar no se quants certificats de defunció i no se quines histories més al senyor del facebook i tot i així no ho han aconseguit.

Recordo que als dos dies de morir la persona x vaig començar a veure al seu mur missatges del pal " no t'oblidarem", " com s'esta allà dalt?" "t'estimem..." i tb el més macabra de tot, gent que no sabia que havia mort i li deixaven missatges com: " Dema ens trobem a casa fulanito, vens?" o " ell tiu que fa dies que no sabem de tu, tot be?" i clar, a mi s'hem glaça la sang. L'altra dia comentant-t'ho amb una amiga em deia - "doncs jo ho trobo be que la gent es pogui acomiadar aixi i que la gent segueixi sentint-lo aprop".
A mi em sembla una broma macabra tot plegat. Si demà m'atropella un cotxe i desapareixo del mapa també m'agradaria fer-ho del facebook.. haviam si encara morta i tot, m'enviaran invitacions a la granja o a las galletas de la fortuna!!

En fi, sense riures, que en penseu? Què hem de fer amb els morts del facebook?

Bona setmana,

PD: Volia "postejar" la lletra de la cançó de Silvio perquè em sembla una maravella, però el temps és or, per tant escolteu-la antentament. Segur que us enganxa

Happiness

2011-01-06T22:30:00.005+01:00

Ahir vaig arribar a Barcelona despres de 5 dies a Londres. Vaig arribar al migdia, per poder guadir de la tarda-vespre de reis. Un dels meus dies preferits de l'any. Anar a esperar els reis és de les coses que sempre m'han fet il·lusió.
Potser pels records que em porta de la infantesa, potser perquè encara crec en els tres reis, potser perquè és impossible no entregar-se a la màgia de la cavalgata i dels ulls ilusinats dels infants.

Ahir era una barreja de moltes emocions tot mirant els reis. Emocions d'agotament i felicitat per la setmana que he passat a Londres, emocions d' enyorança i d'unes ganes boges d'estar amb l' Andrés.

La veritat es que el viatge a Londres m'ha anat molt bé, no només culturalment parlant. NO només per conèixer una mica una ciutat que desconeixia, per gaudir de l'amistat, sino també per extreure'm una mica de la Laura guerrera del dia a dia. De poder mirar la meva situació des de lluny i simplement escoltar-me.
I adonar-me'n que no cal tenir por, que no cal dubtar, que sovint lo mes essencial i el més important es sols dins nostre i que quan estem perduts sols ens cal trobar-nos a dins i no a fora.

Que la vida no és fàçil tothom ho sap, però que ens la compliquem sovint també ho és. I jo de complicar-se la vida en se un munt. I sovint fugir i dedicar-me sols a caminar fins que els peus em facin mal, a riure, a centrar-me sols en fer de turista gaudint de cada moment amb ulls d'infant, sovint, és el que més m'omple.

Bon any nou a tots, tinc el convenciment que aquest any serà un any clau per mi, molt més que l'any que em deixat que per mi va significar moltissim. Però visc aquest 2011 amb moltes ganes i amb la certesa que la vida m'esta esperant amb tota la seva força.

PD: Londres és impresionant, però com be va dir la Miríam des del primer moment que vaig trepitjar la ciutat vaig saber que hi tornaria.

Go to London!

2010-12-29T17:07:00.002+01:00

Divendres marxo a Londres amb unes amigues. Passarem allà el fi i cap d'any i tornarem el dia 5 tot seguint l'estrella d'Orient i apunt per anar a esperar els reis.
Diuen que ens trobarem neu i fred. A mi, realment més igual perquè amb neu o sense gaudiré de la ciutat, de la companyia i de la meva llibertat.

JO acabo l'any molt millor de com el vaig començar. Podriem dir que soc una Laura diferent.. I acabo l'any de la millor manera possible. Els Reis mags s'han avançat i m'han deixat un Nadal que no oblidaré mai i on he recuperat molta il·lusió que creia perduda. La vida, per primer cop en molt temps, m'ha sorprès gratament i no puc deixar d'estar agraïda. Llàstima que no tot es pogui explicar !!

Happy new year!!

Laura

Sovint....

2010-12-26T20:03:00.004+01:00

- Penso que soc massa complicada
- Em sento molt perduda
- tinc la sensació de no tenir el control de la meva vida
- m'espanto amb la meva capacitat tant de "no sentir" com de "sentir masa"
- que em costa molt moure'm dins l'escala de colors. Quan es tracta de sentiments o és blanc o es negre.
- Em sento com en "stanby"
- Penso que em sento molt a mi mateixa pero no em se escoltar.
- Sento una buidor existencial

Però... també Sovint....

- M'agrado molt
- Penso que em queda molt per viure i molt camí endavant
- Sento que ara no estic en un moment de decisió sino de valoració.
- Gaudeixo de les petites coses com mai ho havia fet
- em sorprenc gratament
- Recordo que no cal córrer
- Visc en un món molt meu i privat
- Monto els meus castells a l'aire

I ja arriba un altre Nadal...

2010-12-22T21:34:00.003+01:00

NO crec en la bondat del Nadal, no soc creïent. No em sento representada ni pel pessebre ni per l'Arbre, ni em crec la historia de la Santa Nit, ni en el pobre fuster Josep. No m'agraden els turrons ni faig cagar el tió! Però...

- tinc moltes ganes de veure els meus.
- Celebrarem que aquest any no hi falta ningú a taula sinó que som dos més!
- Les Neules si que m'agraden:)
- Les primeres festes de Nadal amb el meu estòmag nou!
- Un any més, noto que passaré aquestes festes envoltada de la gent que estimo i que m'estima, i un any més noto que tot és on ha de ser.

visqueu o no el Nadal, creïeu en ell o no, en tingueu ganes o no.. Sols us desitjo que sigueu en aquestes festes amb els vostres, lo feliç que jo seré amb els meus.

BOn Nadal!

" que no estamos tan bien..."

2010-12-20T18:14:00.004+01:00

Un dels meus proposits pel nou any és que no m'enganyaré més ni enganyaré als del meu voltant i diré les coses pel seu nom.

Tot i que encara no ha començat el nou any m'avanço amb la declaració d'avui.

JO Laura, reconec que no estic tant be com dic que estic i que la caiguda del cabell m'està començant a traumatizar!. NO se com pentinarme per no veurem les putes clapes que se que tots veieu, encara que no m'ho dieu. Jo Laura, em veig fatal al mirall em pentini com em pentini. I no, no ho porto be. Gens be. Em cagunlaputa mil vegades. Odio el meu cabell i odio que el metge em diqui .."ja creixerà"... Collons que porto mes de 5 mesos esperant que creixi i ni creix ni em deixà de caure!

Que sapigeu que ho porto fatal, que em veig horrible i que estic desmoralitzada.
Al loro que no estamos tan bien!

Pinzellades de felicitat.

2010-12-17T22:39:00.003+01:00

Sovint vivim instants de felicitat. A vegades però, no soc concient d'aquest moments fins que han passat, d'altres si. Son intants breus, generalment no responen a grans moments, ni grans ceremonies. Son simplement moments on et sents embolcallat. On et sents especial, on sents que tot té sentit. Moments que voldries aturar.

Aquesta setmana he tingut petits intants així, de plena conciència. Pinzellades de felicitat en el quadre de la meva vida.

Un exemple seria que un grup de mares d'alumnes em van preperar una festeta sopresa per donar-me un regal de nadal. Molt senzill però de cor. Amb molta il·lusió i sentia que ho feien gaudint casi tant elles com jo. JO no em sentia mareixadora, jo sols fai la meva feina! Però em va arribar moltisim els somriures de les nenes que havien preparat el detall i la sencillesa de tot plegat però carregat d'amor. D'un amor d'aquell que saps que és de veritat.

Una altre instant ha sigut l'arribada d'unes cosinetes a la familia, en aquest cas de dos en dos! El recent estrenat pare m'explicava el moment del part i sentia la seva veu entre emocionada i amb més força que mai. Sols per telefon generava una força vital brutal. El notaves ple d'una felicitat i d'una energia vibrant. Em vaig emocionar només de sentir com ell havia viscut el moment. Son d'aquelles moments que no saps que dir perquè se't fa un nus a la gola.

I per acabar d'arrodonir la setmana, avui a l'escola ajudava a disfressar els nens que vestits de pastorets despres ferien el recital de nadales davant els pares. Reien mentre jo atabalada buscava els sarrons i barratines que s'havien perdut. Posar ordre era una mica dificil aixi que els he deixat fer bastant l'animal, perquè avui em venia de gust ser una mica més lliberal. Vestits de pastorets hem sortit al pati i em fet una megaabraçada de grup d'aquelles que a mi m'agraden tant. Estàvem a l'aula esperant la mestre quan em pregunten..
- Laura vindràs a veurens cantar??
- No puc, haig de marxar a casa

Llavors de cop s'han aixecat i tots m'han cantant només per mi la nadala més bonica del món! ( es deia el titella groc) els he aplaudit com mai he aplaudit a ningú i me sentit la persona mes privilegiada del món.

Bon cap de setmana

Pd: La cançó l'he descobert fa poc i m'ha atrapat. A més, la manera com l'he descobert es una altra de les pinzellades de felicitat de la setmana!

Punt i seguit

2010-12-14T22:31:00.005+01:00

Sovint comparo la meva vida amb un llibre. M'agrada posar, trobar títols als capítuls que crec que vaig creant
He escrit varis "libres" i conseqüentment moltísims capítuls i molts títols per aquests. A mi m'agrada titular-ho tot.
Algun d'ells podrien ser : Tristesa, eufòria, estacions de tren, dies de pluja...

Avui sento que el blog finalitza un capítol i comença un de nou. Potser el titularia punt i seguit.

Porto uns dies amb un estat intern una mica extrany em sento com en una posta de sol constant. Una barreja de colors, un començar i acabar. Una unió d'elements. Un sol que em crema un fred que m'embolcalla i un mar que no se perquè he oblidat i que em cal recordar.

De reformes

2010-12-13T23:38:00.001+01:00

El blog està de reformes... vull donarli una cara nova! haviam si "m'ensurto"!
Bona setmana

Va de nens..

2010-12-10T09:22:00.004+01:00

A vegades penso que podria fer un blog només amb el que cada dia aprenc, escolto, comparteixo, ric.. dels nens.

Ahir sense anar mes lluny parlàvem amb els nens de 1er de Primària sobre la feina dels seus pares i el que voldrien fer ells de grans. La pregunta era de que a on treballen els teus pares, que t'agradaria fer a tu??

Destaco els casos següents

- Marina de que treballen els teus pares?
- El meu pare treballa de carter i la mama de "normal"
- De normal?
- Si, marxa a treballar al mati i torna a la tarda. NO se que fa suposo que de treballar "normal" Arriba treballa i quan es l'hora de tancar arriba a casa cansada.

( ja sabem que treballar de "normal" cansa molt!)-

Marcos de que treballen els pares? Que t'agradaria fer a tu?
- El papa treballa mirant ordenadors (depen del que mirin en els ordenadors seria una bona feina o no...). La mama treballa de netejar i jo de gran vull ser enterramorts!
- Carai, enterramorts? Perquè?
- Perquè a mi m'agrada que no em molestin, ni parlar amb ningú. Així estaria molt tranquil.. (no si raó no li falta! I lo curiós del cas es que ja en fa fila d'enterramorts!)

- Sara de que treballen els pares? que t'agradaria fer de gran?
- La mare treballa cuidant un avi i el papa porta un cotxe petit amb una escombra enganxada i es passeja per tota barcelona netejant els carrers. Ha de portar un mapa perquè és molt difícil no perdre's!!
- I tu , que voldries fer?
-Jo vull portar el camió de la basura perquè és més gran que el que porta el papa i porta GPS! I al papa li faria una enveja!!!!
(els fills sempre volen ser mes!!)

La naturalesa No és sàvia.

2010-12-08T10:16:00.004+01:00

Ahir èrem a un dels grans centres comercials de Barcelona, entra la multitud, desitjant liquidar les compres nadalenques el més aviat possible.
L'Andrés va entrar a una de les botigues més famoses de tecnologia, electromèstics etc I jo que m'agobio moltisim en aquests llocs el vaig esperar sentada amb les bosses en un banc del costat.

Durant aquella estona em vaig dedicar a observar la gent. I vaig arribar a la conclusió de que la naturalesa no és sàvia. Perquè? Entre la multitud, la majoria eren families amb nens. Podriem dir que el model de gent que vaig veure més era el de una parella amb un nen o dos i un altre en un cotxet. En fi que vaig observar molts pares/mares i fills.

Em va cridar l'atenció una parella amb dos nens assentats al banc del davant. La mare donava la papilla al nen assegut al cotxet. El pare era molt i molt lleig, però molt. I la mare era com el 90% de la població: Del montón. Els els nens eren terriblement lletjos, es a dir, la naturalesa ( o genètica) va escollir dotar als nens amb les característiques físiques del pare. I jo pensava ja te collons!!

Al cap d'una estona una mare i una filla van seure al meu banc. Miraven el rellotge impacients ( després van arribar casi corrents el que semblava la parella amb un nen). La mare era una dona "del montón" però tenia els ulls molt petits i molt de front, però tenia un bon "tipus" un cos que jo podria envejar si no fos perquè soc d'aquelles que no envejen res. Dons la nena ( uns 13 anys li poso jo) ha heredat el front i els ulls però no el cos. El cos l'ha heredat del pare cames curtes i braços llargs, rollo hobbit. Ja te collons ostres!!! que la naturalesa ens faci heredar el pitjor de nostres pares1

Això és ser savia? això és ser una...

Som la pitjor versió dels nostres pares? és així de cruel la naturalesa? o sols va ser un cúmul de casualitats el que em va portar a formular aquesta hipotesis? En la pitjor de les circumstàncies que és el pitjor que pot heredar de mi el meu fill/a? I els guapos? aquells que son terriblament guapos, no els del montón.. sino el 5% que son guapos, aquest que han heredat?

Bona curta setmana a tothom!

pd: la cançó d'avui la porto ficada al cap tot el pont.. és tant bonica!

On comença i s'acaba tot : La Sala d'espera

2010-12-02T10:29:00.005+01:00

L'altra dia vaig anar al metge. De revisió. Estava a la sala d'espera i vaig fer una foto del que he vist durant tots aquest anys cada cop que seia durant estona a la sala d'espera.

Sempre m'he assegut a la mateixa cadira ( o casi sempre) just davant del passadís. Veient el moviment de malalts i professionals. Observant les cares de la gent que entrava a les consultes i les cares del que en sortien. A tots ens unia una cosa: Èrem o som Malalts. A tots ens unia una altra cosa: No voliem, volem, estar malalts.

Quantes hores he passat jo aquesta sala d'espera, dies amb més o menys esperança, amb més o menys il·lusió, amb bones o dolentes noticies.Quans cops des d'aquesta sala d'espera he somiat amb una solució. Quants cops he volgut fugir corrents mentre esperava.. Quantes llagrimes m'han caigut rodolonant galtes avall en els moments d'impotència!

Quants cops, (la majoria), he estat acompanyada pels que estimo i m'estimen.. M'ha mare sempre sempre al meu costat fent de la meva lluita la seva també. El papa aguantant-me la jaqueta, donant soport. Simplement esperant com jo, un futur millor.

Encara hem queden unes estones més en aquesta sala.. però tinc la il·lusió de que ja s'apropa el final. I si tot va be, passaré molt molt temps sense acostar-me aquest lloc, que durant molt temps, ha estat també casa meva.

VOTAR

2010-11-28T11:15:00.003+01:00

Avui s'ha d'anar a votar.

Recordo la meva primera vegada votant. Em feia molta il·lusió, van ser les de fa 8 anys, les autonòmiques. Durant la campanya el papa em va portar l'ideari de cada partit, vaig anar alguns mitings.. I vaig decidir el meu vot. Com que coneixia els de la mesa electoral fins i tot mel van deixar introduir a la urna. Va ser un gran dia. A més el meu vot vaig sentir que era útil. Vaig votar amb ganes. Amb decisió. De fet va ser útil, perquè el partit al que vagi fotar va aconseguit tenir representacio a girona. Vaig votar i vaig sentir que si, que havia posat el meu granet de sorra. Vaig sentir il·lusió.

Avui vaig a votar amb un altra sentiment. Porto dies i dies donant-li voltes. No ting gens de ganes de votar. De fet votaré perquè considero que això hauria de ser una cosa obligatòria.
Votare si. I tinc el vot decidit si. I tot i així em dona la sensació que es un vot perdut ja que sembla que tot esta decidit. Però avui, avui m'he aixecat amb ganes de vomitar.. Com ha canviat la meva percepció de votar.. soc jo? o son els altres?

Avui posaré el vot a la urna i no sentiré res del que vaig sentir el primer cop. Hem penso que sentiré que estic fent allò que no vull fer.